El 1818 Joaquim Verd, prevere de la parròquia de Porreres sol·licitava al bisbe l’autorització per a establir una casa d’ensenyança per a les nines. A la que hi podrien viure donzelles, naturals de la vila o de fora en un retir i obligades a l’ensenyança i a l’observança de la regla de les terciàries de Sant Francesc. Segons exposava, Maria Móra filla de Rafel Móra i Joana Maria Móra filla de Cristòfol Móra, havien sol·licitat permís per poder dur l’hàbit descobert segons les normes d’algunes de les congregacions.

La senyora Esperança Barceló Mesquida, filla de Sebastià Barceló i d’Anna Mesquida, deixà a les germanes Maria Lluïsa Móra, filla de Rafel Móra i de Margalida Verger i a Sor Maria Àngela Móra, filla de Cristòfol Móra i Joana Maria Móra, terciàries seculars de Sant Francesc la seva casa al carrer d’En Sala. S’havien de comprometre a ensenyar la doctrina cristiana i costura. Esperança Barceló es reservava el dret de viure allà amb la seva criada fins a la seva mort. Morí el 1822.

L’any 1866 sols quedaven dues germanes Sor Antonina Anna Móra i Sor Francisca de Paula Móra i la novícia sor Mercè Picornell. Per indicació del bisbe, s’agregaren a la Congregació de les Filles de la Misericòrdia, terciàries franciscanes. D’aquesta congregació hi anà Sor Úrsula Ginard com a superiora i Sor Plàcida Tous com a mestre de nines.

El 1890 fou beneïda la nova capella dedicada a Sant Francesc. Alguns anys més tard, Miquel Mulet i Bàrbara Verdera, cediren al convent una casa adjunta on es construïren l’escola i la nova capella. Les despeses foren pagades de la manda pia de Bàrbara Móra.

El 1910 s’eixamplà de nou amb una porció de casa que havia estat de Joan Sampol.

Les monges franciscanes abandonaren el convent el 1960.

EL 1974 fou transformat en residència i se’n feren càrrec les monges de la Caritat. La primera junta de la residència va estar formada pel batle, el rector, el capellà Joan Picornell, la mare superiora, el regidor delegat Sion Rosselló, Gabriel Cerdà Piña, Fernando Ribas de la Cueva, Josep Roig Salleres, Lluís Ribas de la Cueva, Miquel Barceló Mas i Bartomeu Barceló Picornell. Per Sant Roc de 1974 fou inaugurada la residència.

L’equip de govern per les festes de Sant Roc de l’any 2000, atorgaren la medalla d’or del poble de Porreres a les monges de la Caritat de la Residència.

DSCF0025
DSCF0026
DSCF0025
DSCF0026
1/2 
start stop bwd fwd

La Creu d’En Net, era una antiga creu que es trobava al camí de Ciutat, ja apareix documentada als estims de 1693 on es diu que Joan Sala tenia mitja quarterada de terra del camí de Ciutat a la Creu d’En Net. Possiblement la creu es remunta al segle XVI.

A finals del segle XVII, el franciscà Antoni Llinàs anà a Porreres a predicar i a la seva partida davant la creu, va dir als que amb ell allà eren que la creu tenia amagats grans tresors i que vindria un temps al que es publicarien glòries i excel·lències d’ella. A partir d’aquest fet es començà a estendre la seva fama de miraculosa. La devoció anà en augment, de tal manera que d’altres pobles venien devots als quals se’ls havia de donar allotjament. Es decidí posar un caixó tancat vora la creu on els devots hi dipositassin la seva almoina per tal de poder construir un alberg pels peregrins. Al cap d’un mes les almoines ja eren suficients i es comprà un camp al camí de Ciutat i s’hi construí una porxada amb dos estudis.

Aviat es tingué el propòsit de construir una església en honra a la Santa Creu. El primer custodi de la Santa Creu, Pere Josep Sagrera, anà a captar per tota l’Illa en favor de la Santa Creu. Ell 1722 Domingo Sureda de Sant Martí, vicari capitular, posà la primera pedra del temple i anys més tard es col·locà a la façana lateral una làpida en record d’aquest moment.

El 1730 es projectà la construcció d’un hospici, que havia d’ésser un edifici amb un claustre interior interior i unes trenta cel·les a la planta baixa. Després d’una sèrie de desavinences amb l’Ajuntament, només es pogué realitzar una fase que anys més tard passar a formar part del cementiri.

El 1743 estava acabada la part del presbiteri fins on havia de començar el creuer (que mai no es va construir). Per la segona festa de Pàsqua fou beneïda pel bisbe Benet Panyellas. L’Ajuntament, va fer cessió del terreny que ocupava l’església i es comprometé a proveïr-la dels ornaments.

El 1804 es celebrà per primera vegada la benedicció dels fruits que sempre s’havia fet a Monti-sion.

El 1809 el custodi de l’oratori de la Creu, Cristòfol Verdera, va començar la construcció de la reforma, a càrrec d’Antoni Oliver, Costitx. L’obra tornà a quedar paralitzada.

El 1843 les parets laterals i la façana s’alçaren fi es tapà amb teulada i encanyissada.

El 1857 Rafel Móra escrivia al bisbe i li informava que moltes persones volien continuar l’obra de l’oratori i que oferien almoines, alguns mestres d’obra s’oferien per treballar-hi gratuïtament, també es comptava que alguns porrerencs més rics cedissin els seus carros per poder transportar el material. Com que aquests només podien treballar en diumenge, sol·licitava permís per poder treballar en aquest dia.

La Santa Creu era considerada miraculosa i per tant, eren molts els porrerencs que li tenien gran devoció. Segons es diu al llibre Miracles de la Sta. Creu conservat a l’Arxiu Parroquial de Porreres, en la primera època es produïren més de 385 miracles.

El 3 de maig és el dia de la festa de la Santa Creu, tradicionalment, s’hi celebrava la festa de la benedicció dels fruits. A més del valor religiós d’aquesta festa, també sembla que tenia un caire lúdic ja que s’hi feien jocs i gresca. La tradició manava que aquest dia es menjassin caragols. Actualment l’oratori és el testimoni de la fe religiosa dels porrerencs i de la creença en els miracles.

La part posterior de l’oratori fou lloc d’afusellaments durant la Guerra Civil motiu pel qual ha esdevingut el lloc en que s’honra la memòria de les víctimes republicanes.

3
4
DSCF0009
la-Creu
1/4 
start stop bwd fwd

El fundador de la congregació, Rafel Sitjar, presentà al bisbe una sol·licitud el 1866, per poder servir als empestats i ensenyar doctrina cristiana als nins. Li fou cedida la casa anomenada Can Gorbo (devora del Pou Florit) davant l’antiga posada dels Agustins.

L’any 1873 ja tenia casa al carrer de Lluís.

Ell 24 d’octubre de 1874 adoptaren les regles de les Terciàries Franciscanes i començaren a anomenar-se Germans de la Caritat. Terciaris de Sant Francesc. L’ordre es va estendre a Costitx, Sineu i Manacor.

El 26 d’octubre de 1893, el diari deia que s’havia inaugurat, a Porreres, el nou local destinat a escoles gratuïtes a càrrec dels Germans Terciaris de Sant Francesc, on assistiren uns 160 nins.

El 1923 s’uniren als Germans de La Salle.

A la façana una làpida commemorativa sustentada sobre mènsules i rematat per l’escut de la vila on es llegeix:

EN EL I CENTENARIO DE LA FUNDACION

DE LOS H.H. DE LA CARIDAD. TERCIARIOS

DE S. F. DE ASIS. EN PORRERAS 8-9-1866.

DEDICADOS A ENSEÑAR A LA JUVENTUD

Y ALA ASISTENCIA DE LOS ENFERMOS.

EL AYUNTAMIENTO EN PLENO

PROCLAMA HIJOS ILUSTRES

A LOS BENEMERITOS Y ABNEGADOS

H. RAFAEL SITJAR SERVERA. FUNDADOR

H. PEDRO J. SERVERA ROIG

H. ANDRES NICOLAU BALLESTER

ANNO DOMINI MCMLXVII

EN ESTA ESCUELA LEVANTADA POR NUNIFICENCIA

DE LA IL. DAMA DOÑA BARBARA MORA BARCELO

Y LA FAMILIA MULET VERDERA

EJERCIERON LOS H.H. APOSTOLADO DOCENTE

HASTA EL 8-9-1923 EN QUE SE FUSIONARON

CON LOS H.H. DE LA SALLE

L.D.

DSCF0028
DSCF0029
DSCF0028
DSCF0029
1/2 
start stop bwd fwd


El santuari de Monti-sion

Al llarg del camí que puja a Monti-sion, hi havia set pilars de pedra d'estil gòtic, del segle XV, amb els relleus dels Set Goigs de la Mare de Déu en una cara i els Set Dolors en l'altra. Només en resten cinc, alguns molt deteriorats o fora de l'emplaçament primitiu. Segons la Dra. Maria Barceló, els goigs de Monti-sion «constitueixen l'únic conjunt, i no complet, que roman en peu encara que molt erosionat. En el protocol notarial de Miquel Mataró de 1497 ja n'hi ha referències... Actualment el seu estat de conservació és certament llastimós. com més aviat millor, cal posar-hi remei».

La fundació del santuari data de l'any 1498, dedicat a la Mare de Déu de Monti-sion. La primitiva construcció gòtica fou objecte de reformes importants al llarg del segle XVIII, que afectaren pel que fa a l'església, les capelles, la sagristia i l'ornamentació.

L’any 1530, a Monti-sion s’instal·là el col·legi de Gramàtica. S'hi ensenyava gramàtica llatina amb la finalitat de poder ingressar a l'Estudi General Lul·lià, posteriorment Universitat Literària. Era regit per clergues i dotat pels jurats del regne de Mallorca i, a partir del segle XVIII, per l'ajuntament de Porreres. Es clausurà el 1835, a partir de les modificacions de l'ensenyament. Entre 1850-55 hi hagué una comunitat de missioners, dirigida per monsenyor Cabrera. Des d'aleshores la custòdia del santuari restà en mans d'un donat. En 1892 hi hagué noves obres de restauració.

El santuari de Monti-sion es troba al cim del puig homònim, de 245 m d'altitud, que fa part del massís de Randa, concretament a la serra de sa Mesquida. Una escala de 24 graons condueix des de l'exterior al portal forà del santuari, obert en una façana orientada a llevant. El claustre és porticat i de planta pentagonal irregular, cosa única a Mallorca; en el centre del pati hi ha un regruix de perímetre quadrangular que configura una esplanada que marca l'aljub o cisterna; enmig en destaca un coll de cisterna de secció hexagonal, amb una pica i el corresponent bastiment, de ferro. El lateral est del claustre mostra set arc rodons; el lateral nord en presenta sis; el costat nord-oest, el més petit, només té dos arcs; el lateral oest en té sis més i el sud tanca el conjunt amb set arcs més.

El temple se situa a l'ala nord, i presenta una façana amb portal de llinda; el cos superior mostra un rosetó i tres obertures de mig punt, amb un coronament consistent en una espadanya. L'interior és de nau única, de planta rectangular, amb dos trams i presbiteri i amb dues capelles laterals per costat. La coberta és de volta de creueria. El presbiteri s'aixeca damunt tres graons i el retaule major consta d'un cambril amb quatre graons per costat amb un retaulet neogòtic inserit en un arc rodó ample, que conté una imatge de la Mare de Déu de Monti-sion, una talla de marbre; davall la imatge, podem veure l'escut de Porreres. A la sagristia es conserva una Mare de Déu sagrari, esculpida al final del segle XV o al començament del XVI, per Gabriel Mòger, que degué presidir el retaule major del segon temple parroquial.

L'antiga aula de gramàtica es conserva al lateral de ponent, a l'esquerra si miram la façana de l'església. Té un portal de llinda i, en la sobrellinda, l'escut de Porreres i, a la vora, el relleu d'un tinter i un quadern amb la inscripció Dilicit Dñs portas Sion dil. Dñs portas studiosorum. L'interior és una estança rectangular, amb coberta de volta de canó, amb tres arcs amb pilastres llises i pedrissos adossats a la paret.

En el nord-oest, entre l'església i l'aula, hi ha un arc apuntat, que actualment acull el bar i la casa dels donats.

"A part del santuari, la importància del puig radicava en la seva escola, almenys a partir del principi del segle XVI. Malgrat que no disposam de gaires notícies referides a la vila com a centre executor de funcions culturals, en aquells anys sí que sabem que la Universitat de Porreres (s’entengui Ajuntament) mantenia l’escola i els jurats gaudien del dret de nomenar mestre així com d’assenyalar l’assignació i pagar-la.

L’any 1483 el rei Ferran el Catòlic aprovava l’establiment de l’Estudi General a la Ciutat de Mallorca. A la part forana, a més d’alguns convents de la Ciutat, sorgiren escoles de gramàtica llatina com a centres d’estudis previs per accedir a l’Estudi General. Aquestes escoles foren la de Randa, la del puig d’Inca i la de Monti-sion de Porreres.

Tot l’ensenyament de l’Estudi General era dictat en llatí, la llengua científica i de cultura. Per això, i també com a preparació humanística, era necessari cursar els estudis de gramàtica llatina. Així doncs, els estudis verificats en aquestes tres escoles servien per poder accedir a l’ensenyament superior.

El que no se sap amb certesa és la data d’inauguració de l’escola porrerenca. Això no obstant, consten proves certes que a mitjan segle XVI l’escola es trobava en un moment d’esplendor i que el nombre d’estudiants era considerable.

Santuari i escola varen discórrer de manera paral·lela durant segles. L’església, de factura gòtica, s’anà vestint de retaules i decorant al gust dels temps, mentre que la devoció per la Mare de Déu augmentava a tota la contrada. Alhora, el prestigi de l’escola traspassava els límits de la vila.

Ara bé, entrat el segle XIX i davant els canvis esdevinguts en l’àmbit de l’ensenyament a Mallorca (clausura de la Universitat Literària, sorgiment de l’Institut Balear...) i en l’àmbit polític i eclesiàstic (desamortització, exclaustració...), l’escola de Monti-sion amb prou feines va sobreviure fins al 1853.

Així i tot, cap el 1850, Monti-sion acollí l’experiència missionera encapçalada per mossèn Francesc Ignasi Cabrera i Aguilar, la qual durà pocs anys. El santuari més aviat quedà abandonat. Foren temps dissortats perquè a més l’Estat, seguint les pautes desamortitzadores, el 1859 va treure a subhasta pública les terres que durant anys havien format part del patrimoni del santuari. Només quedaren fora de venda l’antic edifici de l’escola, la capella i unes poques dependències del santuari, així com les terres del seu voltant més immediat, que tot just abastaven una extensió aproximada de dues quarterades.

Una altra fase en la vida de Monti-sion, en aquesta ocasió força sortada, coincidí amb l’estada a Porreres com a rector de Pere Joan Campins, que més tard seria bisbe de Mallorca. El bisbe Campins emprengué la restauració de Monti-sion encomanant la direcció de les obres al mestre Bartomeu Ferrà, home de reconeguda fama en l’art de la construcció. Les obres començaren el 1892.

Al llarg del segle XX han estat diverses les intervencions fetes a Monti-sion per reformar i adaptar el santuari als temps moderns. Cal recordar l’actuació del rector Gabriel Adrover, home d’empenta que propicià la nova carretera, la instal·lació d’electricitat, d’aigua corrent i moltes altres millores.

Avui, el santuari porrerenc, amb la seva esplèndida vista sobre bona part del sud i llevant de Mallorca, és un lloc d’acollida per als devots de la Mare de Déu i també per a aquells que volen gaudir d’un espai tranquil amb ressò del passat. Per a tots els porrencs i porrerenques, constitueix un símbol d’identitat."

Maria Barceló Crespí

3_n
7_n
DSCF4172
DSCF4180
DSCF4204
DSCF4207
DSCF4215
DSCF4222
monti
Monti-sion
Monti-sion 1954
Monti-sion-7
Monti-sion-8
01/13 
start stop bwd fwd

Esglèsia de Sant Felip Neri

És el temple de la congregació de l'Oratori. Està situat a la cantonada dels carrers de Sant Roc i de Passaratx. La titular de l'església és la Immaculada Concepció. Es construí entre 1886 i 1911, en uns terrenys cedits per Mn Joan Barceló Móra. El projecte és de Pere d'Alcàntara Peña, amb la intervenció de Joan Sureda, autor del frontis. Té quatre capelles laterals i la coberta de la nau és de volta d'aresta, amb llunetes, mentre que la coberta de les capelles és de volta de canó, i té cúpula al creuer. El Sant Crist és la mateixa imatge que presidia el convent de Sant Domingo de Ciutat. Es conserven obres pictòriques de Vicenç Furió i de Llorenç Cerdà (capella de la M. de Déu de Lourdes).

La iniciativa de fundar la Congregació de l’Oratori a Porreres partí de Joan Barceló Móra, ex-ecònom de la vila. En el seu testament el Joan Barceló, prevere, va donar a la Congregació de l'Oratori de Sant Felip Neri una casa i solar annex per a la fundació de dita Congregació a Porreres. Però a la seva mort, la Congregació de Palma, beneficiària del testament, passava per aquelles dates una difícil situació que de fet va obligar a posposar la nova fundació fins a l'any 1885. En aquesta data es varen iniciar les obres necessàries per a la instal·lació de la Congregació de l'Oratori a Porreres.

El 27 d’abril de 1886 arribaren els pares de Sant Felip per a inaugurar la nova fundació, es beneí la capella provisional i es col·locà la primera pedra. El Diario de Palma, publicava una crònica de Porreres comentant els actes celebrats amb aquest motiu. L’acte que comptà amb la presència del canonge Joan Maura, el qual fou obsequiat amb una serenata i il·luminacions. Assistiren a la cerimònia les autoritats civils, el clero parroquial, el canonge Guillem Puig i la Guàrdia Civil.

A partir d’aquest moment un pare i un germà de la congregació hi començaren a residir-hi.

Es començà l’obra per la capella emplaçada al costat dret del creuer, dedicada al Cor de Jesús, la qual va quedar acabada l’any 1891, dia 8 de novembre, es va instal·lar canònicament la Congregació i amb rapidesa es va iniciar la construcció de l'actual temple i la part més antiga del convent.

El 1893 s’acabà l’obra del campanar i l’any següent quedà llest el presbiteri. Les obres s’aturaren per manca de recursos. Amb l’arribada del pare Llorenç Riera, es donà un nou impuls a les obres i el 1901 estaven acabats els quatre arcs torals i les petxines que havien de sostenir la cúpula. Les obres s’aturaren de nou fins el 1907, en que es reprengueren. El 1909 estava acabada la façana principal i es començava la volta del cor. Es construïren les capelles laterals i quedà llesta del tot el 1911.

Fou beneïda pel Bisbe Pere Joan Campins que quan era rector de Porreres s’havia interessat molt per aquestes obres.

www.oratorideporreres.com

 

L'edifici conegut amb el nom popular de sa Cortera és una casa d'origen medieval que mostra dues plantes d'alçat; té portal de llinda, amb un frontó triangular amb l'escut de la família Llompart. A l'esquerra hi ha una finestra i dos travessers de fusta. El nom indica que es destinava a magatzem de grans.

 

És una casa d'origen gòtic, que data del segle XV. Es troba en el carrer de l'Hospital. Era l'antiga cúria o escrivania de Porreres. Presenta un alçat molt baix, amb planta baixa i porxo, aquest darrer evidenciat per una finestra a la dreta de la façana. El portal és de llinda, amb una cornisa surmontada per un nínxol d'arc ogival motllurat, actualment buit. A la dreta del portal hi ha una finestra quadrangular atrompetada. Té una volada de pedra que aguanta dues filades de teules.

escut
IMG_0805-resized
IMG_0806-resized
1/3 
start stop bwd fwd

Oratori de l'Hospitalet

Va ser la capella de l'antic hospital de la vila, que apareix documentat per primera vegada en 1457. Abans, però, segons una hipòtesi molt versemblant, va ser la seu de la primera església de Porreres, documentada el 1242, i més si tenim en compte que en les obres de restauració de 1879, aparegué una taula gòtica que representava els antics patrons de la vila, sant Joan Baptista i sant Joan Evangelista. L'edifici fou restaurat en 1655 i en 1879.

La façana mostra un portal de llinda, sense ornamentació, mentre que més amunt s'hi obre una claraboia circular; el coronament és una testera triangular, sense ornamentar, amb una creu com a remat. El lateral esquerre de tot l'oratori es troba adossat a un edifici modern. Té planta rectangular, de 6'35 m d'amplària per 14'55 m de llargària. A l'interior, la coberta és de volta de canó, mentre que a la sagristia, la coberta és de creueria.

La casa de l'Hospital sembla que des dels seus inicis es trobà al lloc on ara hi ha l’oratori conegut com l’Hospitalet. Les primeres notícies que se’n tenen es remunten a l’any 1457, quan des de la cúria eclesiàstica es concedia permís per captar almoines a favor de l’Hospital dels pobres de Porreres. Quan el doctor Foncilles, en nom del bisbe Diego de Arnedo, visità Porreres l’any 1564, inspeccionà les cases que Bernat Prohensal havia deixat per a l'Hospital i va veure que estaven en ruïna:

"Item visitavit domos quas legavit Bernarus Proensall, quondam, ville de Porreres habitator, pro hospitali dicte ville, quas vidit fere omnio rovinossas et destructas ob malam curam et negligentiam heredum dicti Proensall et item vidit et perlegit testamentum dicti Proensall...".

A la visita de 1570, feu notar que el retaule de la capella s’havia fet malbé, i que les imatges no es veien, i ordenava que almenys en fessin un de tela, cosa que fa suposar que l'anterior era de fusta. A més deia que les cases estaven ruïnoses i demanava que es fessin dues habitacions a les que s’hi instal·larien llits:

"Item quia domus ipsius hospitalis ruinose sunt et nullam habent pro pauperibus mansionem, quod indecenter existit, ordinavit et mandavit attenta tanta neccessitate quod intra unum mensem fiant in dictis domibus duo cubícula cum suis lectulis oornatis et reficiantur dicte domus...".

Les reparacions no es degueren dur a terme, puix que l’any 1575 Pere Prohensal deixava com a manda pia deu lliures per a reparar les cases de l'Hospital.

No queda clar que arribassin a allotjar-s’hi pobres, ja que els jurats de la vila acostumaven, tal com hem vist anteriorment, a reunir-s’hi fins a finals del segle XVII. La importància de l’edifici queda palesa en el fet que des de temps molt remots s’utilitzà com a referència topogràfica, la qual cosa provocà que ja als estims del 1693 hi aparegués el nom de la travessa de l'Hospital.).

El 1782 Miquel Valls prevere i canonge presentava la petició de fundar un capellania a dit oratori, dotant-la de vuitanta lliures amb l’obligació de celebrar missa cada dia.

El 1855 l’estat de l’oratori era ruïnós i la gent havia deixat d’assistir-hi. Per aquest motiu Baltasar Móra, prevere que tenia la capellania de l'Hospital, demanava al bisbe permís per a deixar de celebrar-hi missa i poder així ajudar a la parròquia:

"Los ornamentos se hallan sumamente deteriorados y no hay fondos con que rehacerlos y por otra parte la iglesia amenaza ruina, no siendo de mucha devoción, de modo, que puede decirse que casi ninguna persona comparece a la celebración de dicha misa en el mencionado oratorio, cuando en la parroquia hace mucha falta y principalmente en los días de obligación en que algunos sacerdotes van a celebrar en oratorios fuera de la población...".

Munar assenyala que any 1879 es reformà la façana de l’oratori, es referí l’interior i es reforçà la paret lateral. Això no obstant, no devia ser fins al 1885 quan s’acabà de dur a terme la reforma, ja que en aquest any l’ecònom de la parròquia consultava el bisbe sobre quin havia de ser el ritual per a beneir l’oratori un cop duites a terme les reformes:

"No siendo uniformes las opiniones de los autores de mejor hora acerca de la necesidad de bendecir de nuevo según la formal del Ritual Romano cualquier Iglesia ni oratorio público, cuyas paredes se hayan consagrado íntegras y sin quebranto alguno aunque hayan sido cubiertas de argamasa y blanqueadas en su totalidad como se hizo recientemente en el oratorio público del Hospital de la Villa...".

Fins al segle XIX als documents sempre apareix citat com l’Hospital, no degué ésser fins que s’obrí el segon hospital promogut pel prevere Agustí Ferran que la gent començà a anomenar-lo l’Hospitalet.

El 1879 quan fou restaurat l’oratori, s’observà que en la part posterior del retaule hi havia una post que es movia, quan l’aixecaren es va comprovar que hi havia dues figures que representaven els sants patrons de Porreres: Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista. Aquesta post pintada al temple, de 229 x 172 cm, i restaurada per A. Cividini, devia estar a l’altar de la segona església de Porreres, quedant cobert el segle XVIII per un nou retaule. L’autor és Rafel Mòger i està datada l’any 1450. Fou encarregat per la parròquia i el preu foren 230 lliures. Després de la seva descoberta Joan Feliu la feu traslladà al museu de la Societat arqueològica Lul·liana el 1888. Actualment es troba al Museu de Mallorca

DSCF0011
DSCF0014
IMG_0812
IMG_0813
IMG_0814
IMG_0815
IMG_0816
IMG_0817
1/8 
start stop bwd fwd

 És un edifici regionalista que data de 1935, situat al carrer del Bisbe Campins. L’interior actualment es dedica a restaurant. Conserva l’escenari per a representacions teatrals.

L’Acció Catòlica era una organització de l’Església impulsada pel papa Pius XI que pretenia revaloritzar el paper dels laics. Era un moviment associatiu fortament centralitzat. A Mallorca es poden situar els seus inicis cap a l’any 1920, quan el bisbe Domènec creà una Junta d’Acció Catòlica Femenina, però fou a partir del 1927 quan rebé un fort impuls que provenia de totes les associacions autònomes, independents i de caràcter interparroquial i interdiocesà com són les congregacions marianes, els cercles d’obres catòlics o la Juventut Catòlica,  El 21 de setembre de 1934, el rector Lluís Crespí Niell, prelat domèstic de Porreres entre 1926 i 1951, demanà a l’Ajuntament permís per a construir un edifici destinat a Centre Catòlic que havia d’ocupar la part destinada a “costures”, on antigament hi havia la cotxeria de la rectoria. Un any més tard, el 17 de novembre de 1935, s’inaugurà i fou beneït pel Bisbe, en presència dels presidents diocesans de les quatre branques de l’Acció Catòlica i representacions de Palma i de Felanitx, (La voz de Porreras, núm. 18, 1 de desembre de 1935 ) El Boletín Oficial Eclesiástico, publicava una carta del cardenal Pacelli, en nom del Papa, donant l’enhorabona pel nou Centre d’Acció Catòlica al rector de Porreres. La branca masculina hi fou instaurada l’any 1943 amb 45 subscriptors i uns anys després, el 1948, es constituí la de joves, amb un total de 12 socis. Els plànols del projecte inicial de l’edifici conservats a l’Arxiu Parroquial, no estan signats, però sembla que Cristòfol Mora, rellotger, intervingué en el disseny escultòric de la façana. El mestre d’obres fou Andreu Barceló, Ferrà, qui treballava en bona part de les reformes de la parròquia. El projecte final difereix de l’original en què es canvià el frontó semicircular del coronament, i és modificà la balustrada de la balconada. Recull la influència de la tipologia constructiva d’alguns edificis de Gaspar Bennàssar, com és el de La Protectora de Ciutat. Els quatre escuts que presenta corresponen al de la vila de Porreres, al del Bisbe Campins, al del Bisbe Miralles i el quart del rector Crespí. A partir dels anys vuitanta del segle XX, aquest local es convertí en restaurant i una bona part dels ingressos del seu lloguer, es destinen a millores de la parròquia de Porreres.

Data del segle XVIII. Presenta una façana amb alçat de dues plantes. A la planta baixa, el portal forà s'aixeca damunt quatre graons i mostra una llinda amb motllures lineals, mentre que els brancals presenten estries verticals; el conjunt del portal apareix inscrit dins el perímetre d'un portal rodó, potser indici del portal anterior a les obres del segle XVIII.

La rectoria sempre ha estat emplaçada al mateix lloc, prova d’això n’és el document del plet que entre 1636 i 1639, mantingueren Gabriel Barceló i Francesc i Gaspar Llompart sobre la possessió d’una part del corral de la rectoria.

Gabriel Barceló pretenia tenir possessió d’una part del corral de la rectoria. El rector de Porreres per tal de demostrar que la pertanyia a la rectoria, presentava una còpia del capbreu d’en Manresa, document del 1395, al que Arnau Oriol prevere beneficiat en la Església de Santa Eulàlia en nom del rector absent del ECLESIÀSTIC per estar al servei del papa i en nom de don Ramon Nicolau prevere i vicari de la dita Església denunciava els béns que posseïa el rector per part de l’Església i entre els que es trobava la rectoria.

Aquest document ens proporciona dades que ens permeten determinar que la rectoria no va canviar d’ubicació al llarg dels segles.

Cap a finals del segle XV o principis del XVI s’haurien fet obres a la casa de la rectoria, ja que el 1494, Pere Sabater, rector de Porreres, la llogava a Antoni Salom prevere i beneficiat de l’església de Porreres, al document d'aquest lloguer es diu que la casa estava molt derruïda, i que havia d’ésser reparada.

A finals del segle XVI, la casa tenia planta baixa i alta, amb dos aiguavessos. Segons constra a l'inventari de Joan Obrador, rector de Porreres, la casa es distribuïa en entrada que servia de menjador, una cambra pels criats, una altra cambra que servia tan podia servir de dormitori com de biblioteca, un segon aiguavés on s'hi trobava la cambra del rebost, una estància nova que servia de païssa o graner, la cuina i la cambra alta que servia de dormitori.

El 1796, segons data que s’observa a la façana, la rectoria fou embellida. Les obres es dugueren a terme sota les indicacions del rector Antoni Canet, qui un any més tard, féu estucar i adornar l’interior de l’església parroquial.

No obstant, es conservaren els contraforts a la façana i també s’intueix l’antic portal de mig punt, elements arcaïtzants, que demostren que l’edifici no es projectà de bell nou.

L’ingrés que presenta portal amb llinda i pilastres estriades a sengles costats rematades amb baix relleus de borles.

L’element més destacat de la façana és la llotja o galeria, similar a les que s’observen en algunes possessions i casals de Mallorca. La llotja de tres arcs rebaixats i sustentats sobre columnes són d’ordre dòric. Les dues centrals, tenen èntasi a la part central donant-li una mica de forma panxuda i les dues dels extrems estan embegudes al mur.

A l’ampit, a manera de barana hi ha un muret de marès, motllurat amb pilastres. Les dues pilastres centrals tenen continuació amb les que formen el portal.

Les altres dues estan ornades amb un cordó semblants a les del portal. A cada un dels trams de l’ampit s’hi troba una orla, a la central hi ha inserida la imatge d’un sant amb hàbit Franciscà i a les dues laterals s’hi pot llegir la data 1796.

El tractament de la façana de la rectoria és gairebé un calc de Son Berga, tot i que en aquesta subsistiren els contraforts de l’època anterior. A Porreres serví d’influència per a la realització d’altres llotges com la que es veu a can Vaquer, al carrer d’en Lluís.

A l’interior presenta dues crugies comunicades mitjançant un arc i cobertes de bigues de fusta. També del segle XVIII és l’enrajolat que combina rajoles de pols amb petites rajoles vidriades valencianes germanes de les que s’usaren a l’església. El mateix tipus de rajola (pols combinada amb valenciana vidriada) la trobam a la planta baixa de cas Metge Roig, al carrer d’en Sala.

DSCF0021
DSCF4801
DSCF4814
DSCF4818
DSCF4819
1/5 
start stop bwd fwd

 L'església parroquial de Porreres es dedica a la Mare de Déu de la Consolació. Les referències més antigues parlen de l'església de Sant Joan de Porreres, concretament un document de 1242, i la bul·la d'Innocenci IV (1248), que esmenta l'església com a sufragània de Felanitx. En 1277 l'església de Porreres ja tendria la categoria de parròquia, ja que el seu capellà, Mn Arnau Rossell, apareix amb el títol de rector.

L'edifici actual es començà a construir en 1667, segons projecte del mestre N. Oliver, i a iniciativa del rector Gaspar Llompart. El campanar es començà l'any 1705.

El temple amida 48 m de llargària, 17 metres d'amplària i 25 metres d'alçària. El portal major mostra un medalló amb un relleu de la Mare de Déu, amb una garlanda vegetal i una flor com a remat. A la part dreta es pot observar un rellotge de sol. A la dreta del portal, destaca el monument, inaugurat en 1949, dedicat al bisbe Pere Joan Campins, que va ser rector de Porreres.

El tresor de la parròquia conserva diversos objectes litúrgics de gran valor: una arqueta per a la reserva eucarística (final s. XIV); la creu processional gòtica (s. XV) obra d'Antoni Oliva; el reliquiari gòtic; i la custòdia neogòtica, feta per l'orfebre Fuster el 1864. També és destacable el cadirat gòtic del cor. El temple conserva una Mare de Déu gòtica, en fusta tallada, obra de Gabriel Mòger II, de principi del segle XVI.

DSCF0557
DSCF0571
DSCF4708
DSCF4716
DSCF4717
DSCF4724
DSCF4729
DSCF4731
DSCF4735
DSCF4753
DSCF4762
DSCF4781
DSCF4784
DSCF4787
DSCF4802
01/15 
start stop bwd fwd

S’ALQUERIA BLANCA

Possessions alqueria

Possessió situada entre Son Redó i Son Gornals. Casat de dues plantes amb estructures adossades.

La primera referència documental que s’ha pogut trobar és la datada el 13 de setembre de 1292, quan Guillem Cortès i la seva muller Dolça venien a Bernat Sabet la tercera part de S’Alqueria Blanca, tenguda sota domini directe del rei a delme i setzena, i tasca pagadora als hereus de mestre Joan de Verí, ardiaca de Mallorca ja difunt, i per altra part Pere Salomó rebia un cens d’11 quarters de forment. Aquesta tercera part el dit Cortès l’adquirí de Bernat Orell, batle de Porreres, a instància de creditors i, era de Joan Salmater; el preu fou 18 lliures menys 12 diners, salvats els drets i fadiga. S’assenyalen com a confrontants l’honor de Bernat de Verí, alqueria de Pere Gotmar, alqueria de Ferrer Vaquer, honor de Pere Huguet, honor del ciutadà Guillem Morantic, i honor de Guillem de Valls. El 1295 Bernat Sabet i la seva muller Saura venien a Simó Vaquer aquella tercera de S’Alqueria Blanca per 23 lliures. A partir de principis del segle XVI trobam dues propietats anomenades amb el nom d’Alqueria Blanca: una dels Barceló que en el segle XVIII passà a ser Son Rafalasso i una altra segregada de la primera el 1531. Aquesta darrera fins el 545 va pertànyer als Vaquer i després a les famílies Mulet i Escarrer successivament, conservant fins a l’actualitat el nom de S’Alqueria Blanca. Als Estims de 1576 era propietat de Francesc Mulet i s’avaluava en 795 lliures. El 1596 Francesc Mulet capbrevava una possessió o rafal, en alou reial i a vintè de lluïsme que confrontava amb el camí de Felanitx, amb la possessió d’Antoni Barceló (Son Rafalasso), terra dita Binicapús i amb diverses parcel·les. Als Estims de 1685 es valorava en 2.600 lliures i pertanyia al ja anomenat Nicolau Mulet. Des d’aquesta data fins a l’any 1693 se n’havien establit o venut 23 quarterades i mitja a diferents particulars porrerencs. El 1729 Jaume Mulet, fill i hereu de Francesc Mulet i Joana Anna De Haro i nét de Nicolau Mulet, féu inventari de les cases. Confrontava amb cases i rafal de S’Alqueria Blanca dels hereus de Rafel Barceló, Rafalasso, diverses peces de terra, terra dita Sa Punta, camí reial que va de Porreres a Felanitx, rafal es Pou Salat i altres peces de terra. La distribució de les cases era: entrant al primer porxo un aposento a mà dreta, un altre a mà esquerra i la cuina; al segon porxo la salera, cambra de la sala que tenia una finestra mirant al camí de Felanitx; segona cambra del replà de l’escala; estable del molí; pallissa i estable. La posada de la vila estava al carrer de la Boca de l’Infern. El 1790 era de Jaume Mulet i estava valorada en 1.470 lliures. El 1880 Mateu Mulet i Escarrer tenia S’Alqueria Blanca de Son Veny, amb una extensió de 66 quarterades, 34 de les quals eren dedicades a blat i ordi, 4 a figueral, 9 a vinya i 19 eren de garriga. L’any 1916 passà per herència a Maria, Margalida, Bàrbara i Isabel Maria Mulet i Verdera. Fins fa pocs anys estava en mans de la família de Can Matevet, pel matrimoni de Margalida Mulet i Verdera amb Mateu Escarrer i Sitjar. El 1942 era de Bartomeu Escarrer Mulet i tenia una extensió de 33 hectàrees. El 1994 estava dividida en dues porcions, una de 42 ha propietat de Bartomeu Escarrer Mulet i l’altra de 10 ha. de la seva germana Joana Aina, any en que fou venuda als nous propietaris.


 

SON AMAT

Possessions amat

Petita possessió situada entre Son Drago i Son Cadell, llinda amb Bellviure, Son Drago i son Porquer. Casa de dues plantes i doble vessant.

A l’època medieval va pertànyer successivament a les famílies Agost i Amat, que també posseïen Son Cota i Son Drago. El 1582 s’estimaven les cases de la sort Salada de Pere Amat en 730 lliures. L’any 1611 era propietat de Pere Ballester i el 1685 era de Joan Ballester, vermell, i era avaluada en 800 lliures. El 1942 constava com a propietari Joan Roig Barceló amb una extensió de 12 hectàrees, dedicades al conreu d’ametler, cereals, garrover i garriga. Segons consta al títol patrimonial de Miquel Roig del 1789, el 1551 Miquel Agost havia venut a Pere Amat la seva possessió qui la deixà en herència a Pere Ballester el 1598. El 1696 l’heretaven Miquel i Joana Ballester. Aquesta darrera la deixà a Pere Mora qui la va vendre a Miquel Roig el 1781. El 1789 la possessió tenia cases i 17 quarterades entre camp, vinya i garriga i estava sota el domini directe de la cavalleria dels Monjos. Confrontava amb Son Cota d’Antoni Ferrandell, amb terres comunes de la vila de Porreres, amb Son Porquer de Nicolau d’Orlandis i d’altra amb terres dels hereus de Joan Mesquida i amb terres d’Antoni Julià, Lluc.


 

SON ARTIGUES

Possessions artigues1

Situada entre Son Romeguera, Son Rasca i els límits de Felanitx.

El 1385 Bernat Doms, donzell, Dalmau de Santiscle i la seva muller Antònia venien a Mateu Nicolau, habitant de Sant Joan de Sineu, la seva alqueria que fou de Pere Riera, difunt el qual estava obligada a pagar 13, 5 quarteres de formen anuals a Arnau Burgues per la festa de Sant Pera i Sant Feliu a l’era de la dita alqueria. Els seus confronts eren la possessió de Pere Mora, possessió de Jaume Huguet, possessió de Macià Vaquer, possessió d’en Padrina que fou d’en Barceló i l’alqueria del mateix Bernat Doms. El preu fou de 140 lliures. El 1542 Miquel i Antoni Artigues, fills i hereus en iguals proporcions d’Antoni Artigues de Porreres, feien inventari dels béns d’aquest, entre els quals hi havia una possessió a Porreres, la qual el dit Miquel Artigues pretenia que li pertanyés en virtut de fideïcomís disposat pel seu avi Jaume Artigues. El casat estava format per: cambra on morí el difunt anomenada la botiga; menjador; cambra on jeia la muller del dit difunt, celler, cuina, casa del molí i estable. També s’anomenen diversos sementers, la tanca llarga, una altra tanca dita del Vaix, confrontant amb la possessió de Pere Maimó i sembrada de forment, una rota de la pleta sembrada d’ordi; una altra rota de la pleta sembrada de forment; Lo Clos del Velar sembrat d’ordi i un corral de faves; Lo Clos nou de la Era sembrat de xeixa i de tot tipus de llegum. La seva posada estava situada al carrer Nou. El 1576 s’estimaven les cases i terres d’Antoni Artigues s’estimaven en 5.000 lliures. Aquest morí l’any 1619, passant Son Artigues als descendents del matrimoni format per la seva filla Margalida i Gabriel Mesquida d’Alcoraia. La néta d’aquest matrimoni Margalida es casà amb Gabriel Oliver de Sant Jordi, passant la seva possessió a la seva filla Joana Anna i després als fill d’aquesta Jaume Sampol. En els Estims de 1685 era de Joana Aina Oliver de Sant Jordi i Mesquida, muller de Narcís Sampol, doctor en drets. Estava juntament amb bona part de Son Romeguera sota la jurisdicció i domini directe de la cavalleria dels Doms, en mans del senyor de la possessió de Son Oms, Berenguer Doms. A mitjan segle XVIII pertanyia als jesuïtes; fou expropiada i no fou venuda fins l’any 1808 a Antoni Planas. Els jesuïtes tornaren a adquirir Son Artigues el 1831. Aquesta possessió fou l’última de Porreres que resultà desamortitzada l’any 1835 com a conseqüència de les lleis de Mendizábal, amb una extensió de 145,39 ha, 136 de les quals es dedicaven a cultius de secà i 8,5 de garriga. El 1836 en comprà la major part Lluís de San Simón, propietari de Son Romeguera. El 1880 la part més grossa que restava del seu establiment pocs anys després de la desamortització, pertanyia a Joan Planes Balou, produïa una renda anual de 564 pessetes i tenia una extensió de 26 quarterades, 3 d’elles dedicades a cereals, 2 a figueres i 21 a vinya. Una altra parcel·la de 12 quarterades, dedicades a vinya, amb una renda anual de 335 pessetes i que pertanyia a Margalida Ignàsia Mora i Barceló, de Son Gornals. El 1942 n’era propietari Enric Sureda Roig, amb una extensió de 24 hectàrees, dedicades fonamentalment al conreu de cereals. L’empresa Son Artigues Gran l’any 1994 tenia la part més extensa de Son Artigues, amb una superfície aproximada de 31 ha.


 

BANYERES

Possessions banyeres1

Situada vora Son Mas, Es Colomer i el terme de Montuïri.

Es pot identificar amb l’alqueria Lluc de l’època musulmana, el 1245 Garcia Urtiz venia per 2.000 sous malgoresos a Ferrer de Banyeres l’alqueria Lluc, en la porció de la Seu de Mallorca, tenguda en nom d’Alemany de Sadoa. Aquest l’havia rebuda per donació de Nunyo Sanç el 1233. El 1315 Guillem Nadal, Guillem Gurici i Jaume Ciges, beneficiats de la Seu de Mallorca i procuradors dels aniversaris de la mateixa per una part i Pere Nét, ciutadà, d’altra part reconeixien una transacció d’un hort que el dit Pere Nét posseïa en una porció de l’alqueria de Banyeres situada a la parròquia de Porreres a la que hi constava una clàusula sobre l’empriu d’aigua. El 1465 Guillem Desmàs, ciutadà com a procurador de la seva mare Caterina, establia en emfiteusi a Bernat Joan, ciutadà, l’alqueria anomenada Banyeres amb un hort i empriu de les aigües. Els seus confronts eren l’honor del mateix establidor, la possessió el difunt Guillem Feliu, l’alqueria Benifet i el rafal de S’Olivar. El 1468 consta com a propietari de Banyeres Andreu Gelabert. El 1649 Andreu Gelabert de Banyeres establia el matrimoni entre el seu fill Andreu i Montserrada, filla de Bartomeu Barceló. Li feia donació de la seva possessió de Banyeres amb la condició que durant la seva vida i la de la seva mare haurien de viure, habitar i treballar-hi tots junts. El 1693 l’hort de Banyeres era propietat d’Andreu Gelabert i estava valorat en 2.600 lliures, El 1709 Sebastià Gelabert i el seu germà Guillem, vicari de Porreres, capbrevaren la seva possessió de Banyeres. Sebastià era l’hereu propietari i Guillem era usufructuari del seu pare Andreu Gelabert. Confrontava amb terres dels establidors de Son Manera, diverses parcel·les que foren de Banyeres, hort de Ferrer de Comelles; hort del dit Guillem Gelabert, síquies, marges i carreró del pou; possessió de Son Mas de Francesca Fullana vídua de Joan Antoni de Comelles i possessió des colomer, en altre temps de pertinences de Banyeres. El 1790 les cases i la major part de la possessió de Banyeres eren de Margalida Gelabert i estaven avaluades en 884 lliures. El 1880 era d’Antoni Gelabert Escarrer i la seva extensió era de 43 quarterades. El 1942 havia passat a mans de Jaume Sitjar Servera i tenia una extensió de 35 hectàrees amb un hort de 1,5 hectàrees i una part de garriga.



SA BASTIDA

Possessions bastida1

Possessió situada entre Es Riquers i Pèrola.

Possessió que llinda amb Es Riquers, Es Tast, Son Valls i el terme de Llucmajor. Sembla correspondre a l'indret de Pudix citat a la Remembrança de Nunyo Sanç. El 1358 Macià Mesquida donava en establiment l’alqueria de Sa Bastida a Antoni Mesquida de Porreres, en alou propi reservant-se el cens anual de 10 quarteres de blat. El 1428 Pere Font de Muro reconeixia haver rebut de Bernat Mesquida i Pere Nicolau de Porreres 400 lliures de quitació de 32 lliures censals que gravaven sobre l’alqueria dita La Bastida que el dit Bernat Mesquida posseïa a Porreres. El 1578 era de Gabriel Mesquida i la tenia en alou propi avalunat-se les seves cases i terres en 3.500 lliures. Andreu Coll, notari, adquirí la possessió el 1642 per 3.500 lliures. El 1651, Gabriel Coll, canonge de la Seu, l’arrendava per 4 anys a Llorenç Bover de Porreres. Entre els diversos pactes consta que Gabriel Coll cedia a Llorenç les següents parts de la casa: la cambra dels graners, celler, cambra del pastor, cuina i altra cambra al costat de la cuina. El canonge es reservava la cambra alta, la sala, la capella i la cambra capella vella. El 1653 la comprà el mercader Joan Baptista Sunyer. El 1685 era estimada en 6.000 lliures i el propietari era Jaume Sunyer, donzell. El 1659 Joan Baptista Sunyer llogava per quatre anys la possessió a Joan Morlà de Porreres. Joan Morlà havia de conrar la possessió a quatre sementers; el darrer any havia de tornar els gorets que va rebre (60 quarterades); el senyor li donava per llavor 15 quarteres de civada, 20 de blat, 10 d’ordi i 5 de xeixa totes porgades. Aquestes li serien retribuïdes a la fi de l’arrendament; li cedia 38 sagalls, 29 sagallaes, 6 bocs grossos, 6 primals, 201 cabres, 30 toïssos , 14 anyelles, 63 ovelles, 1 mula, 4 bous i 5 vaques amb 3 vedells; havia de cuidar les bardisses, bancal i sestador de la possessió; com a habitació se li atorgava la planta baixa de la possessió manco la cambra nova i la capella. Joan Baptista Sunyer es reservava les vinyes existents, la planta noble, la cambra nova i la capella de la planta baixa de les cases de la possessió. Els béns dels Sunyer passarien a la família Montis. Fèlix Francesc de Montis, originari de Sardenya, es casà amb Paula Sunyer Saliner i fixà la seva residència a Mallorca el 1667. Antoni de Montis i Alvarez fou el primer marquès de La Bastida (1782).



SON BATLET

Possessions batlet1

Confronta amb Son Mora, Son Calderó i Son Mainou.

Es tracta d’una escissió de Son Mora des Salmaters. Apareix documentada el 1685 la possessió de Son Mora Batlet dels hereus de Sebastià Mora estimada en 1.000 lliures. És provada la procedència car en document de venda d’una quarterada de terra el 1689, s’indica que es tracta d’una quarterada de terra en el lloc dit Son Mora Batlet, òlim des Salmaters. El 1726 pertanyia a Miquel Mora i confrontava amb el camí de Son Morlà i amb el de Porreres a Manacor. S’hi trobaven cases, amb molí de sang i alambins i era dedicada a vinyes, conreu de cereals i lleguminoses. Els Mora, Batlet, tenien la casa pairal al carrer d’en Veiet. El 1765 el prevere Miquel Barceló i Valls, capbrevà la possessió dita Son Mora Batlet de 26 quarterades de terra, vinya i garriga, com hereu del seu cosí germà Miquel Mora, Batlet, mort el 1764. El 1777 Gabriel Mora, fill de Miquel, capbrevà la possessió de Son Mora Batlet amb les seves cases que tenia una extensió de 25 quarterades. La posseïa com a hereu universal i fideïcomissari de Francina Mora, donzella i per la defunció del seu germà Miquel Mora, prevere. El 1784 era dels germans Gabriel Mora i Pere Lluc Mora i era avaluada en 1.000 lliures. El 1880 n’era la propietària Àngela Bonet Bennàsser, tenia una extensió de 34 quarterades, proporcionava una renda de 668 pessetes i estava dedicada al conreu de cereals, figueres, ametlers, vinya, garriga i pinar. La línia masculina dels Mora de Son Batlet s’extingí a finals del segle XIX, passant, per via matrimonial, als Barceló de Ca s’Apotecari Gran.


 

ES BAULENES

Possessions baulenes1

Possessió situada entre Son Vallets i Son Lluís.

El 1292 Pere Ferrandis i la seva muller Saura venien a Miró de Palau el dret a rebre delme i tasca, domini, propietat, lluïsme i fadiga del rafal Baulenes que confrontava amb el rafal dels Gomeles, rafal Maimona i alqueria dels Cloquers (Son Cota). El 1514 Tomàs Nicolau, prevere beneficiat a l’església de Santa Eulàlia de Ciutat i un dels hereus de Pere Nicolau de Porreres, reconeixia que el notari de Ciutat, Antoni Miquel Morro, li havia entregat 60 lliures per redimir 6 lliures de forment censal que calia pagar per la festa de Sant Pere i Sant Feliu del mes d’agost, les quals estaven obligats a pagar Jaume i Andreu Nicolau, pare i fill respectivament. Aquest cens gravava sobre el rafal anomenat d’Es Baulenes, establit pel dit Tomàs als referits pare i fill. El notari Morro havia contret l’obligació de satisfer les 6 lliures per haver adquirit Es Sequials. En els Estims de 1578 Andreu Nicolau tenia les cases i terres de la seva possessió Es Baulenes estimades en 1.150 lliures. Mentre que uns cents anys després, a l’estimació dels béns de Porreres del 1685, consta que la possessió era d’Antoni Mora, Garamet i estava avaluada en 1.800 lliures. El 1790 era de l’heretat de Gabriel Coll i Mora, i pertanyia a l’heretat de la seva família materna. Estava avaluada en 1.800 lliures. El 1856 passà a Antoni Sitjar de Son Vaquer, hereu de Gabriel Coll. El 1880 era propietat de Catalina Sitjar de Son Vaquer i Coll, esposa de Jaume Sitjar dels Monjos i Cortey, i la seva renda s’avaluava en 1.900 pessetes, tenia una extensió de 160 quarterades distribuïdes de la següent manera: 62,5% de garriga, 37,5% de cereals, a més de 500 ametlers, 50 figueres i 30 garrovers. Confrontava amb Es Tast, Es Moreis, Son Verdera i Son Vallets. Un fill d’aquest matrimoni Jaume Sitjar i Sitjar, l’heretà l’any 1904, rebent-la la filla d’aquest darrer, Carme Sitjar i Castellà.

Expressió escrita

“Más al O. y en dilatados y pintorescos terrenos vénse predios tan importantes como Los Moreys, El Tast, Los Baulenas y Son Lluis. Un brazo de la cordillera de Montesión, en su camino hacia la montaña de Randa, acaba en este último predio formando lo que se llama puig de Son Lluis, en cuya falda E. hállase la entrada de las célebres grutas que llevan el nombre del monte que las cobija. Este brazo montuoso se acaba en el punto dicho el puig de la gloria,...”.


 

BELLVIURE

Possessions bellviure2

Confronta amb Es Moreis, Son Amat, Son Drago i Son Cota.

El 1880 era propietat de Joan Fortuny i Sureda, de Ciutat. Comprenia 149 quarterades, de les quals el 64 % eren conrades i el 36 % incultes. Tenia 32 quarterades dedicades a cereals, 22 a ametllerar, 23 a figueral, 12 a vinya i 50 a garriga.



SON CARLES

Possessions carles

Possessió situada entre Son Servera, Son Orell i Son Sanç Vell.

Al segle XVI apareixen les primeres referències documentals. Anteriorment formava part de Son Servera, de la qual s’escindí per repartiment hereditari. Guillem Servera capbrevà la seva possessió el 1517. El 1523 el lloctinent comunicava al batle de Porreres, sota pena de 200 lliures, que fes pagar a Gabriel Sampol els fruits de la seva possessió que fou de Guillem Servera, aleshores posseïda per Carles Servera i els fills i hereus del seu germà i poc temps abans confiscada per la Cort. El 1578 era estimada a Joan Servera i tenia cases i terres i era avaluada en 800 lliures. El 1582 el mateix la capbrevà i s’assenyalaren com a confrontants la possessió de Bartomeu Orell, possessió d’Antoni Servera, possessió de Joanot Mesquida, possessió d’Antoni Servera. El 1663 Joan Servera, fill de Bartomeu, la capbrevà, s’indicaven com a confrontants la possessió de Bartomeu Orell, la possessió d’Antoni Servera, la dels hereus de Pere Mora, la possessió dels hereus de Joan Mesquida, la possessió de Guillem Servera, Vador, i la terra de Francesc Rosselló, Cabreret. El 1685 fou estimada en 2.000 lliures. El 1766 Joan Servera, Carles, fill de Guillem i Sebastiana Mora, capbrevava la possessió dita Son Carles en alou reial i tenguda a vintè de lluïsme. Els seus confronts eren Son Orell Gros, Son Sanç, Son Servera, Son Vador, terra de Jeroni Vicens i son Barbut. El 1790 era de Joan Servera dit de Son Carles. El 1880 era de Joan Servera Mas. La seva renda era de 800 pessetes anuals. Tenia una extensió de 103 quarterades, de les quals 58 eren de garriga i boscos, 37 de cereals i 8 de vinya. Confrontava amb Son Servera, Son Sanç, Son Vador i Son Orell. L’any 1942 consta com a propietat de Joan Servera Mulet, amb una extensió de 64 hectàrees, dos terços de les quals eren de massa forestal. El 1994 encara tenia una extensió de 74 hectàrees i eren propietaris els germans Joan i Esteve Servera Ribas, de Can Mas.

 


 


SON DAGUETA

Possessions dagueta1

Possessió situada entre la Real i Son Font.

No apareix documentada fins el 1664, la qual cosa fa pensar que fins aleshores havia format part d’una possessió més gran i de la qual s’hauria escindit. En aquest any era de Cristòfol Jaume. El 1693 Cristòfol Jaume de l’Enramada, fill de l’anterior, tenia 20 quarterades de camp, vinya i garriga avaluades en 1.000 lliures, que estaven sota domini directe de Catalina de Santmartí i Simonet. A finals del segle passat els Jaume de l’Enramada s’extingiren, passant la seva herència i amb ella Son Dagueta, a Joan Feliu i Jaume.

 


 


SON DRAGO

Possesions drago

Possessió que confrontava amb es Monjos, Son Amat, Son Cota, Son Ballester, Son Bernadí i el camí de traginers.

La primera referència documental la trobam als estims de 1578 quan Miquel Agost estimà les cases i terres de la seva possessió dita Son Amat en 2.150 lliures amb la qual formava una mateixa possessió. El 1609 pertanyia a Miquel Agost, Drago. Dita possessió confrontava amb la possessió de Son Garcia (Son Cota), terres de Llorenç Agost, germà del dit Miquel, possessió dels Monjos de Mateu Cases i possessió de Son Amat de Pere Ballester. L’any 1685 la posseïa Magdalena Rosselló, vídua de Mateu Agost i fou avaluada en 1.300 lliures, i a més hi havia una segregació que seria el rafal de Son Draguet. El 1790 era avaluada en 1.300 lliures i el rafal de Son Draguet en 200 lliures i pertanyien a Antonina Verdera vídua de l’apotecari Antoni Mora. El 1880 era de Catalina Feliu Mora, tenia 132 quarterades d’extensió i confrontava amb Bellviure, Son Bernadí, Es Monjos i amb els establiments de Son Cota. Aquesta possessió passà a Joan Feliu i Jaume. L’any 1942 figurava a nom d’Antonina Bauçà Sala i tenia una extensió de 111 hectàrees de les quals 85 eren de garriga i 14 es dedicaven a conreu de cereals. El 1994 pertanyia a Francesca Feliu Bauçà i tenia una extensió de 119 hectàrees de les quals 34 es dedicaven al conradís.

Expressió escrita

“Por encima del puig del predio Son Drágo, que linda por el N. O. con el anterior (Son Porquer), aparece la villa de Campos, notable con su establecimiento balneario dicho de San Juan...”.


 

 

S’ESTEPA

Possesions estepa

Petita possessió situada entre Son Gornals, Son Redó, Son Nebot, Betlem i Son Romeguera.

El 1385 i el 1407 s’esmenta La Stepa que era propietat de Jaume Sabater. Durant el segle XV seguí en mans de la família Sabater, ja que el 1504 es documenta el rafal anomenat la Stepa, que en altre temps va pertànyer a Salvador Sabater. El 1576 Joan Veny posseïa les cases i terres del seu rafal dit S’Estepa avaluada en 616 lliures. El 1663 Antoni Veny, fill de Guillem, capbrevava un rafal dit S’Estepa que confrontava amb un altre rafal dels hereus de Joan Nebot del Puig; possessió de Pere Veny, possessió de Son Gornals, i possessió de Son Romeguera. L’any 1685 el rafal de S’Estepa era dels hereus de Guillem Veny i estava estimat en 1.000 lliures. L’any 1765 el rafal o possessió de S’Estepa era dels hereus de Guillem Veny amb una extensió de 41 quarterades i 1 quartó de conradís, 7 quarterades de vinya i 4 quarterades de garriga. Els seus confronts eren Son Gornals de Damià Móra, Son Romeguera de Pere Orlandis, terres de varis establidors de Betlem i Son Coix de Bartomeu Oliver. L’any 1790 era de Cecília Mora, vídua. Des de 1695 fins a l’any 1790 se n’havien segregat set porcions, adquirides per particulars. El 1942 era posseïda per Bartomeu Fullana Binimelis i tenia una superfície de 18 hectàrees, dedicades als cereals i l’ametllerar.

 


 


SON FONT

Possesions font

Possessió entre Son Dagueta, sa Serra Alta, es Putxet i Son Mora Negrí.

La primera referència documental és del 1418, quan l’alqueria anomenada La Pobla, era de Francesc Obrador. Aquest és el nom que rebé la possessió fins al segle XVII. El 1577 es realitzà l’inventari del difunt Sebastià Font, fet per la seva muller Miquela. Al dit inventari trobam un rafal situat a Porreres anomenat La Poble, tingut sots alou i directe senyoria de Jaume Joan de Villalonga i que confrontava amb el camí que va de Porreres a Sineu o Sant Joan, moltes parcel·les de diversos particulars, garrigues dites Les Comunes i amb la possessió de Francesc Doms. La casa de estava composta de porxo o entrada, casa del molí i cambra. El 1578 Joan Font tenia estimades en 545 lliures les cases i terres del seu rafal de Son Font. El 1644 el Reverend Comú de l’església de Porreres establí el rafal anomenat Son Font a Joan Font amb obligació de fer cada any 14 sous de cens alodial a Catalina de Santmartí i Simonet així com 3 quarteres i 3 barcelles de forment també alodials als hereus del doctor en ambdós drets, Joan Mut i Sans; també 3 quarteres de forment alodials a Maria Dameto i Simonet, vídua. A més havia de pagar 52 lliures de cens reservatiu al Reverend Comú, ja que dos anys abans, el 1642, la parròquia de Porreres havia adquirit aquest rafal a la Cúria del batle de Ciutat. Des del 1675 fins l’any 1695 el Comú de Porreres arrendà Son Font en distints moments, el 1675, per quatre o cinc anys a Pere Mulet, Beato Blanco, vidu de Francesca Font; el 1680 per tres anys a Antoni Font, Rafel Beato, el 1693 per tres anys a Ponç Feliu, major, per tres anys a Sebastià Rosselló, Cabreret, fill de Sebastià, el 1689, el 1692 i el 1695 a Sebastià Font per tres anys cada vegada. Els Estims de 1685 esmentaven la possessió de Son Font propietat de Sebastià Font i la valoraven en 1.240 lliures. El 1790 Antonina Verdera, vídua, posseïa 21 quarterades i 3 quartons de terra a la possessió de Son Font, estaven avaluades en 963 lliures. L’any 1802 era dels fills de l’anterior, Jaume Sitjar i el prevere Joan Sitjar. El 1880 Miquela Sitjar Mora registrava son Font, feia una renda anual de 260 pessetes i tenia una extensió de 18 quarterades i 1 quartó, dividides en 8 sembrades de blat i ordi i amb 100 figueres, 1 de pinar i 9 de garriga. El 1897 Son Font havia passat a mans de Coloma Pastor i Mora, passant en herència a la família Barceló de Can Roig. El 1942 tenia una extensió de 13 hectàrees dedicades al conreu de cereals, ametllerar i figueral.


 


SON GALL

Possesions gall

Petita possessió situada entre Son Morlà Jordi, Es Pagos, Es Rafal i Son Jordi.

El 1663 Guillem Morlà, fill de Bartomeu, jurat de Porreres, capbrevava una sèrie de parcel·les que posteriorment formarien Son Morlanet. Totes elles eren part de Son Gall, possessió de la branca major d’aquesta família Morlà. El 1693 als Estims li era avaluada a Joan Morlà la possessió dita Son Morlà Gall per 544 lliures.


 

 

SON GORNALS

Possesions gornals

Possessió situada entre el Pou de Betlem, Can Taleca, el Pou Celat i S’Alqueria Blanca.

Durant els segles XIV i XV podríem identificar aquesta possessió amb les terres que pertanyien a la família dels Gornal. El 1385 Marimon Ferran, batle de Porreres, manava a Miquel Riera, corredor de les Corts, que subhastàs i després fes venda de l’alqueria d’en Julià Gornal, qui no havia pagat els censos que devia. La seva alqueria confrontava amb el rafal de S’Estepa que era de Jaume Sabater, la possessió d’en Julià Nebot i alqueria de Ramon Gornal. El 1387 Ramon Gornal i la seva muller Francesca venien per 19 lliures a Francesc Mora de Montuïri, la seva alqueria sota alou del rei i a vintè de lluïsme. Dita alqueria estava obligada al dit Mora en 2,5 quarteres de forment anuals a pagar a l’era per la festa de Sant Pere i Sant Feliu; 7,5 quarteres de forment a Francesc Llitera per la mateixa festa i portades a la vila; 7 barcelles i 3 almuds de forment al dit Mora portades a la vila; 3 quarteres de forment a Guillem Gornals per la mateixa festa. Els confrontants eren possessió de Jaume Sabater, alqueria de Julià Gornal, possessió de Pere Orell, possessió Guillem Barceló i possessió de Lluís Roig. El 1495 Simó Albons establia en emfiteusi perpètua a Julià Gornal i la seva muller Elisenda una alqueria. La qual havia comprat el mateix dia i confrontava amb la possessió de Jaume Sabater (S’Estepa), possessió de Julià Nebot i possessió de Ramon Gornal. El 1562 Bernat Mora va comprar a Miquel Mesquida i a la seva muller Jerònima una possessió dita Son Gornals que confrontava amb el rafal de Pere Barceló, alqueria dels Solers; possessió de Jaume Mesquida; possessió dita S’Estepa de Joan Veny; possessió de Pere Veny; possessió de Rafel Barceló i possessió dels hereus de Joan Barceló, Sagrera. El 1578 Bernat Mora de Son Gornals tenia les cases i terres del seu rafal avaluades en 1725 lliures. El 1741 la possessió era capbrevada per Bernat Mora, fill de Pere Pau i confrontava amb Es Pou Salat, Son Soler, S’Estepa, vinyes d’establidors de Son Coix i Son Redó. El 1880 era de Margalida Ignàsia Mora Barceló, filla de Damià Mora de Son Gornals, tenia una extensió de 106 quarterades i proporcionava una renda anual de 2.100 pessetes. Es dedicaven 14 quarterades a cereals, 34 a ametlers, 20 a vinya, 2 a figueral, 6 a garrovers, 27 de garriga i 3 ermes. L’hereva fou la seva filla Bàrbara Verdera Mora i el 1818 l’heretà la seva filla Maria Mulet Verdera casada amb el metge Gregori Barceló Sastre, Roig. El 1994 era d’una filla d’aquest matrimoni i figura amb una extensió de 83 hectàrees, de les quals destaquen l’ametllerar, figueral i conradís, a més de 6 hectàrees d’alzinar.


 

 

SON JERONI VELL

Possesions jeroni_vell

Possessió situada entre Son Barbut, Son Orell, Son Mora i Son Mercadal.

La primera referència documental que consta es troba als Estims de 1685, on el rafal dit Son Jeroni pertanyia a Joan Orell, que també posseïa Son Orellet, i estava avaluat en 800 lliures. El 1766 el doctor en medicina Jeroni Vicens i Rosselló de Porreres, denunciava tenir un rafal anomenat Son Jeroni, abans les Rotes Noves i Velles, de 101 quarterades de terra, tenia vinya i garriga i cases construïdes de nou, tingut sota alou reial i a vintè de lluïsme i franc de cens. Confrontava amb Son Orell de Francina Maria Orell; camí de Santanyí; comunes de Campos, terres de Son Vador de Pere Antoni Oliver; terres de dit Oliver en el terme de Campos; possessió de Son Mesquida del terme de Felanitx; possessió de Son Barbut de Joana Maria Valls i terres de Gabriel Barceló, Bossa. El 1880 pertanyia a les germanes Maria Teresa, Antònia i Apol·lònia Vicens Jaume i declarava un renda anual de 500 pessetes. Tenia 96 quarterades d’extensió dedicades als següents conreus: 20 quarterades a cereals, 4 a vinya, 65 ermes i 7 a garriga. En el present segle se n’escindí una part que donà lloc a Son Jeroni Nou.


 


SON JORBO

Possesions jorbo

Petita possessió situada entre Son Bergues, Son Valls d’En Matevet i S’Olivar.

Formava part del conjunt de terres sota domini directe de la Porció Temporal de l’Església de Mallorca. El 1693 era propietat de Josep Gelabert, Jorbo, i estava valorada en 500 lliures. El 1748 a l’inventari de l’heretat de Gabriel Gelabert hi figura la possessió de Son Jorbo amb cases distribuïdes de la següent manera: porxo o entrada, cuina, estable, estudi amb funció de cambra i sala. Tenia celler i molí de sang. Les terres eren sembrades de blat, xeixa, civada, faves, ordi i safrà. Tenia un hort amb cirerers i producció de cànem. N’eren pertinences les terres dites la tanca d’en Benet Frare, la costa de ses figueres, na Ventaiola i la costa dels Cirerers. La posada es trobava a la placeta de Santanyí a la vila. Fins als anys noranta del segle XX tenia una extensió de 5 hectàrees.


 

 

SON LLUÍS

Possesions lluis

És una de les possessions més importants del terme, limita amb Es Tast, Son Lluïssó i Son Frígola i amb els termes de Campos i Llucmajor.

Durant l’època islàmica probablement tingué la denominació de Luias d’Alcagadi, esmentada a la Remembrança de Nunyo Sanç amb dues jovades d’extensió. El 1232, Nunyo Sanç feia donació en feu a Pere Sa Roca de les terres de Benifet, Benidurri, Beninavarri i el rafal Alaudi. Aquestes terres, en opinió de Ramon Rosselló, donaren lloc a la que més tard seria coneguda com a l’alqueria Sa Roca i les terres englobarien el que també s’anomenava com a cavalleria de Sa Roca: Son Lluís, Son Lluïssó, Baulenes, Son Vallets, Son Verdera, Es Moreis i Es Tast. Als estims de 1576, els germans Mateu i Pere Roig, Lluís, posseïen les cases i terres de Son Lluís Roig, les quals estaven avaluades en 800 lliures. L’any 1684 pertanyia a Miquel Roig, Lluís, tenia 150 quarterades de conradís, cases amb celler, molí de sang i molí de vent; es dedicava a vinya i cereals i hi havia guardes de 65 ovelles, 45 cabres i 20 porcs. La posada era al carrer Major. Son Lluís Gros és la denominació amb que apareix al Cadastre del 1695, essent propietari Miquel Roig i en alou de Ramon de Puigdorfila. L’any 1790 era de Margalida Lliteres i estava avaluada en 3.800 lliures. El 1839 Gaspar Roig de Lluís i Serra Poquet morí fadrí i la possessió passà a la seva germana Catalina, esposa de Jaume Mas del Pla del Rei. El fill d’aquest matrimoni, morí sense descendència, passant la propietat a la seva germana Concepció Mas del Pla del Rei i Roig de Lluís. El 1879 la possessió tenia una extensió de 350 quarterades distribuïdes en 43 quarterades sembrades de cereals, 30 quarterades de vinya, 30 quarterades d’ametllerar, 50 quarterades d’ametllerar sense sembradura, 3 quartons i mig de garrovers i mig de garrovers, 2 quarterades de figueral, mig quartó de figueres de moro, 10 quarterades de monte alto, 150 quarterades de monte bajo i 30 quarterades d’ermàs. El 1599, Pere Roig havia denunciat les tales que li feien a la seva possessió anomenada Son Lluís Roig, se’n portaren llenya i caçaven.

Expressió artística:

“Passant per son Frigoleta i per devora algunes oliveres, moltes figueres i ametlers, el camí arriba a Son Lluís, on hi ha una bassa devora la qual creixen alguns pollancres. La casa té una façana de cinc finestres, un portal d’arc rodó, un rellotge de sol i a dalt una espadanya amb campana. A l’esquerra de l’entrada hi ha una capella, i un poc més enllà el sestador per a les ovelles. A Son Lluís hi ha una celler amb cinc pilars que sostenen dos arcs de mig punt cada un i volta de mirall. Es veu molt bé Cabrera i la mar i la plana, que està molt més avall que la vall. A poques passes lluny de les cases i ha la cova de Son Lluís, amb una entrada estreta a la muntanya del mateix nom part damunt un gran pi des d’on es pot veure Campos…”.

“Más al O. y en dilatados y pintorescos terrenos vénse predios tan importantes como Los Moreys, El Tast, Los Baulenas y Son Lluis. Un brazo de la cordillaera de Montesión, en su camino hacia la montaña de Randa, acaba en este último predio formando lo que se llama puig de Son Lluis, en cuya falda E. hállase la entrada de las célebres grutas que llevan el nombre del monte que las cobija. Este brazo montuoso se acaba en el punto dicho el puig de la gloria,...”.


 

 

SON MAS

Possesions mas

Possessió situada a la vorera de la carretera de Montuïri.

Hi ha una referència documental de 1365 de l’alqueria de Pere Nét. El 1385 Arnau Nét, establia en emfiteusi algunes peces de terra. El seu fill Lluís, establia el 1402 diverses peces de terra a diferents persones les quals eren part de la seva alqueria. El 1438 Jaume Desmàs, ciutadà, feia quitació d’un censal que gravava sobre una alqueria seva, que abans fou d’Arnau Nét, situada a Porreres; part de la porció que havia estat de Nunyo Sanç i després del Rei i part sota alou del bisbe de Mallorca. El 1484 encara se l’anomenava com a baronia d’en Nét o era de Guillem Desmàs. Francesc de Comelles, ciutadà militar, s’amistançà amb la pubilla Coloma Desmàs, hereva de Son Mas; es casà amb ella sense dispensa eclesiàstica, el varen excomunicar i finalment va regular la seva situació el 1531. Dos dels seus fills formaren dues branques diferents: un formà la dels propietaris de Son Comelles i l’altra la de Son Mas. El 1541, Jaume Mas, germà i hereu de Huguet Desmàs, inventarià una possessió a la parròquia de Porreres, molt a prop de la vila. El casat estava format per l’estable, el pastador, la cambra dita la cabana, la cuina, la casa del molí, el celler, la sala, l’estudi, la torre i la cambra al cap de la sala. En els estims de 1578 Ferrer de Comelles tenia les cases i terres de la possessió Son Desmàs, avaluades en 4.000 lliures. L’any 1685 la possessió s’estimava en 4.500 lliures i n’era propietari Joan Antoni Comelles, ciutadà. El 1760 el propietari era Francesc de Comelles i a les cases, que estaven en ruïna, hi havia una capella dedicada a Nostra Senyora del Roser. Tenia una guarda de 130 ovelles. La posada era a la plaça de la vila de Porreres i disposava d’un gran celler i alambins. L’any 1880 el seu propietari era Antoni Riera Ximena que també ho era de Son Porquer i Son Verdera i una altra part de Jaume Vaquer Fullana. L’any 1942 Jaume Vaquer Bonet era el propietari, tenia una extensió de 21 hectàrees, distribuïdes entre cereals, ametlers, garrovers i garriga. El 1994 Gregori Vaquer Font, conservava unes 20 hectàrees de terra a Son Mas, dedicades a conradís i ametllerar i unes 4 hectàrees de garriga. De les cases Segura diu el següent: “Així, el 1860 es diu que es un llogaret situat a 2,8 quilòmetres de l’ajuntament, format per tres edificis de només planta baixa i altres tres de planta baixa i un pis. L’habitaven només quatre persones continuament i altres dues que anaven i venien. Els propietaris del bocí més gros, el que rodeja les cases antigues, degué reconstruir aquestes sense que perdessen son caràcter antic, però ha desaparegut la finestra coronella que existia fins a finals del segle XIX. Quant a la torre que es diu existia el 1541, a simple vista tampoc se’n veuen restes, però a la part més estreta de les cases, la que dóna a ponent, s’hi veu el que podria ésser una espitllera tapiada”.

Expressió artística:

“Llavors passam uns turons coberts de pins, figueres, ametlers, oliveres i mates llentiscleres i just part davall la possessió des Pas, que queda a la dreta, anam per devora vinyes i jolius ametllerars joves cap a Son Mas, una casa vella situada damunt una petita elevació en lloc dominant; té una antiga finestra coronella amb un rellotge de sol, com la possessió anterior, i teules encastades en angle agut a la paret que fan de canal”.


 


ES MONJOS

Possesions monjos

Possessió que confronta amb Son Drago, es Monjos Nou, Son Pinya i el terme de Campos.

L’alqueria de Beni Mafag de 14 jovades i rafal Cinieia de 7 jovades, citades a la Remembrança de Nunyo Sanç donaren lloc a aquesta possessió. El 1239 Nunyo Sanç feia donació de l’alqueria d’Es Coll (Benimahab) i del rafal Semega als monjos de La Real, d’on li ve el nom d’Es Monjos. El 1321 el rei Sanç de Mallorca confirmava el canvi feta entre el seu pare i l’abat de la Real. En aquella ocasió el monestir es desprengué d’una alqueria i un rafal que tenia en el terme de Porreres, a favor de Jaume II. Aquest donà de part seva, entre altres coses, 160 quarteres de forment censals i uns quanta molins que posseïa a la Bastera i un altre que es trobava a la síquia major. El rei Sanç, declarava reconèixer el monestir com a legítim successor i hereu de les aigües que en temps pasta foren atorgades a Guillem Baster. Les cases i terres estaven afectades per la Cavalleria dels Monjos que el 1583 pertanyia Jeroni de Santjoan. Era obligada a tenir un cavall per a servir al rei. Als Estims de 1578 les cases i les terres de Mateu Cases s’avaluaren en 1.800 lliures. En els de 1685 la possessió pertanyia a Jaume Sitjar i Cases, apotecari establert a Ciutat i es valorava en 4.500 lliures. El 1749 la possessió pertanyia a Jaume Sitjar i Serra, tenia cases amb celler, molí de sang i un alambí d’aram. Era dedicada a vinyes, garroverar, figueral, conreu de cereals i lleguminoses. A més, hi havia 126 ovelles i aviram. Els Sitjar tenien la casa pairal a la parròquia de Sant Nicolau de Palma darrera el convent de Sant Francesc de Paula. El segle XVIII fou bastida una capella a les cases. El 1863 era de Jaume Sitjar i tenia 203 quarterades. El 1880 suposava una renda de 3.507 pessetes i el propietari era Jaume Sitjar Cortey. Tenia una extensió de 246 quarterades, de les quals hi havia cereals, vinya, ametlers, Figueres, garrovers i oliveres. Confrontava amb Son Porquer, Son Pinya, Son Bernadí i Son Drago. El 1994 tenia una extensió de 157,96 hectàrees, entre els quals unes 40 eren de conradís i unes 60 eren de massa forestal. De l’inventari de la possessió corresponent al 1749 es desprèn que l’edifici només comptava amb planta baixa i pis i la casa es distribuïa de la següent manera: Al primer aiguavés: un vestíbul, un estudi situat a mà dreta de l’entrada, un segon estudi, una recambra (on hi havia un llit), un tercer estudi (també amb un llit). Al segon aiguavés: una sala destinada als missatges amb una taula i un armari, la sala del pastador, un rebost situat davall l’escala, una gran cuina, una sala gran (destinada a magatzem de gra) i una altra “sala llarga” (on no hi havia res), una cambreta (amb lleguminoses, una altra sala buida, una habitació, un “terradet”, un estable (amb un molí de sang) i un celler (amb catorze bótes congrenyades, dues mitges botes, dos cubells, una premsa de vi i un alambí per fer aiguardent. Les cases no tenien capella.

Expressió escrita:

“Al S. O. y en la falda de Montesion hállase el predio Son Porqué del cual forma parte todo el cerro menos el santuario y algunas áreas del terreno que lo rodea. Linda con el conocido por Los Monjos, cuya casa, segun se dice, fué habitación de los Religiosos del Monasterio El Real, después que Nuño les cedió parte de los terrenos que D. Jaime I le señaló en aquel distrito después de terminada la conquista, y que les fueron cambiados por D. Jaime II con algunos censos y derechos con el objeto de fundar la villa de Porreras, que era antes simple parroquia. Este predio tiene una cantera en el punto dicho La Mola, célebre por la hermosa piedra que se extrae...”.



SON MORA DES SALMATERS

Possesions mora_samalters

Possessió situada entre ses Veles i Son Batlet.

Llinda amb les terres de Son Mainou, Son Calderó i Son Batlet. Existeix una referència documental a l’alqueria anomenada dels Salmatés el 1360. Possiblement derivi d’una tinença que Jaume Salmater posseïa en aquella conrada des de 1293 (que correspondria al rafal Abonbaric). Lleonard Prixana i la seva muller venien el 1405 a Pere Vey de Santa Margalida de Muro la seva alqueria anomenada Los Salmatés que fou de Guillem Just i després de la dita Gràcia. El 1425 Joan Mora i la seva muller Gabriela, i Antoni Mora venien a Sibil·la, vídua de Bartomeu Orell de Porreres, una alqueria anomenada Los Salmaters que confrontava amb el Rafal d’Antoni Gornal i alqueria de Bernat Vaquer i Bartomeu Sitjar (Son Vaquer i Son Roig); rafal de Jaume Sitjar i Pere Gil (Es Rafal) i alqueria d’Antoni Morlà (Son Gall); rafal de Francesc Doms (Son Oms) i l’alqueria de Salvador de Santiscle i l’alqueria de Joan Cardell (Els Salmaters). El 1441 Andreu Barceló venia el seu rafal a Bartomeu Gornal de Porreres, confrontava amb el rafal de rafal que fou de Miquel Sitjar i que aleshores era de Guillem Descatlar, possessió d’Antoni Mora camí reial que anava a Petra, possessió de Bernat Vaquer i rafal del dit Comprador. El 1449 Jordi Descatlar venia a Bernat Nebot de Porreres el seu rafal Los Salmatés, per 60 lliures. El 1461 Pere Nebot venia a Pere Mora el rafal anomenat Els Salmaters i el 1486 Pere Mora, jove, venia a Pere Mora, vell, una part de l’alqueria que fou de pertinences de l’alqueria de Pere més vell, anomenada Salmatés pel preu de 50 lliures. El 1578 als estims apareixen Joan Mora des Salmaters a qui es valoraven 1.674 lliures per cases i terres de la seva possessió, i per altra banda Miquel Mora des Salmaters, a qui s’estimaven els seus béns entre cases i terres de la seva possessió per 2.730 lliures. El 1685 s’estimava la possessió dita Son Mora des Salmaters de Miquel Mora en 3.600 lliures. El 1880, proporcionava una renda anual de 1.330 pessetes al seu propietari Gabriel Mora Servera. Tenia una extensió d’unes 106 quarterades, 40 de les quals es dedicaven a blat i ordi, 14 a vinya i 52 eren de garriga, a més hi havia 80 ametlers, 60 figueres, 50 garrovers i 30 oliveres. El 1919 bona part de Son Mora (63 quarterades) passaren a Antoni Frígola. El 1942 Son Mora des Salmaters tenia una extensió de 76 hectàrees i era de Antònia Mora Socies. La vinya ocupava 11 hectàrees.


 

SON MORA

Possesions mora

 Possessió situada entre Son Pinya i Son Porquer, el camí de sa Pedrera i Son Jeroni.



ES MOREIS

Possesions moreis2

Possessió situada entre es Tast, l’Infern des Moreis, Son Cadell i Son Cota. Casa de dues plantes amb coberta a doble vessant.

El 1292 Pere Ferrandis i la seva muller Saura venien el dret, propietat, lluïsme i fadiga de l’alqueria de Garcia Morei a Miró de Palau la qual confrontava amb l’alqueria de Sa Mesquida, la dels Cloquers (Son Cota), la del propi comprador, la de La Roca i el rafal de Baulenes. Després de la revolta forana passà de Bartomeu Juan a Jaume Frígola, ciutadà. El 1477 Bernat Baulenes, notari de Porreres, tant en nom propi com a procurador del seu pare Antoni Baulenes, renunciava a drets i a 2 quarteres de forment censals les quals rebia del rafal Es Moreis. El 1512, Antoni Miquel Morro, notari de Ciutat, llogava per tres anys a Antoni Damià, Bover, i a Joan Mesquida, fill d’Antoni d’Es Riquers, el conreu de la seva possessió dita Es Moreis. Entre els pactes acordats s’estipulava que cada any li portarien a ca seva de Ciutat 27 quarteres de forment, farien alguns clots de figuera i li durien un parell de gallines, així mateix les gallines que les mullers dels arrendadors criarien a la possessió serien a mitges amb la muller del notari pagant aquesta la meitat de l’ordi per a la seva sustentació. El notari es reservava 2 quarterades per fer guaret cada any on ell voldria i els arrendadors haurien d’adobar l’era que estava en males condicions. El 1513 es signava un contracte entre Antoni Miquel Morro, notari de Ciutat, i el porrerenc Joan Rosselló, Cabreret. El primer llogava per dos anys 300 ovelles i 5 mardans de la seva possessió anomenada Es Moreis pel preu de 55 lliures anuals. El 1572 Joana Barcelona, Neboda, vídua de Bartomeu Barceló, Nebot de Porreres, feia l’inventari de les cases de la possessió d’Es Moreis, tenia porxo, cambra, pallissa i la botiga. El 1578 Baptista Brondo tenia les cases i terres d’Es Moreis estimades en 3.000 lliures. El 1685 estava avaluada en 2.000 lliures i era de Francesc Brondo, donzell. El 1703, era valorada en 7.000 lliures. La casa pairal dels Brondo era a la plaça del Call a la parròquia de Santa Eulàlia de Ciutat. El 1942 figurava com a propietari de 46 hectàrees a Es Moreis Miquel Roig Barceló. El 1789 segons consta al títol patrimonial de Miquel Roig Es Moreis pertanyia al seu pare Miquel.

Expressió escrita:

“Más al O. y en dilatados y pintorescos terrenos vénse predios tan importantes como Los Moreys, El Tast, Los Baulenas y Son Lluis...”.




CONJUNT DE TAULELLS CERÀMICS DE RETOLACIÓ URBANA DEL SEGLE XIX

Els taulells ceràmics de retolació urbana de Porreres, es remunten a l’any 1863 ca, en que es començà la retolació a tot Mallorca.

Uns anys abans, la Real Ordre de 19 de desembre de 1856, ja feia menció a les normes per donar nom als carrers, però sembla que no s’aplicà fins uns anys més tard.

El 24 de febrer de 1860, una nova ordre regulava les normes que havia de seguir dita retolació. Entre d’altres, considerava que els carrers havien de tenir el mateix nom en tot el seu traçat i que havien de canviar de nom quan tenien un angle recte. Això suposà un canvi important pel que fa als topònims urbans. Fins aleshores, un mateix carrer podia rebre distints noms segons el tram. Una prova d’aquest fet, és el padró municipal de 1822, al que apareixen travesses i carrers amb noms, avui dia desapareguts, que possiblement no eren més que part del que avui consideram un sol carrer. En són exemples el carrer de las Vanadoras, la travesia den Marimonet o el dels Pajesos.

La nova normativa també regulava que no es poguessin duplicar els noms de carrer a excepció dels que feien referència d’una banda a places i, de l’altra a carrers o en aquells que feien referència a edificis religiosos.

L’article 20 de la dita ordre, deia que era obligatori que els rètols fossin de ceràmica i les despeses havien de córrer a càrrec dels ajuntaments. No així els petits de les cases que anaven a càrrec dels propietaris de les cases.

El 1863, davant el fet que molts municipis encara no havien començat el procés, una nova circular recordava l’obligació de retolar i numerar amb rajoles, amenaçant de multar als ajuntaments en cas de no fer-ho. L’abril d’aquest any es començaren a retolar els carrers i la numeració d’edificis de Palma i de tota la província segons l’ordre disposada el 24 de febrer de 1860.

A Ciutat sembla que es decidí que es faria una retolació definitiva amb plaques de marbre, però que fins que aquestes no estassin llestes, es retolaria amb rajoles blanques de lletres blaves, tal com era ordenat. El 8 juny de 1864 sembla que s’hauria finalitzat la seva col·locació.

En aquest moment es castellanitzaren els noms de carrers posat que l’article 17 de la normativa deia que “debe procederse á conservar los nombres de sabor y dialecto provincial ó á castellanizarlos según las circunstancias, claro es que al buen gusto y tacto de los encargados queda encomendado el acierto en cada ocasión” . Això no obstant, molts noms foren traduïts incorrectament, sense conservar els noms de “sabor y dialecto provincial”, sinó que en ocasions la traducció resulta ben poc encertada.

Tot i que les antigues rajoles valencianes, blanques de lletres blaves, estan obsoletes com a plaques de carrer i numeració de les cases, s’ha considerat que són elements d’alt valor històric i patrimonial. És per aquest motiu que s’han inclòs en el present catàleg. D’altra banda, la seva permanència, ha permès situar alguns topònims urbans que de no ser així hagués resultat molt difícil.

Al carrer Major es conservava un taulell que indicava:

PORRERAS

PART. DE MANACOR

PROV. DE LAS

BALEARES  

S’ha de dir que en molts casos l’estat d’aquests taulells ceràmics està en molt males condicions, alguns han estat erosionats per l’acció humana, per tal d’evitar la confusió. Altres han quedat davall les plaques modernes i en el pitjors dels casos, sota el referit de les cases. Per tot això, que les poques que queden encara són més significatives.

Tots ells s’han considerat com a conjunt patrimonial, ja que es remeten a un sòl encàrrec i a una mateixa acció. El conjunt queda format pels següents elements:

  • PLAZUELA DE LA YGLÉSIA I
  • PLAZUELA DE LA YGLÉSIA II
  • CALLE DEL CUARTEL
  • CALLE FLORIDA I
  • CALLE FLORIDA II
  • CALLE DEL CALL I
  • CALLE DEL CALL II
  • CALLE DE LA ESCUELA
  • CALLE DE LUIS
  • CALLE DE FELIU
  • CALLE BORRON
  • CALLE TEJA
  • CALLE PASAGE
  • CALLE DEL VIEJO
  • CALLE DE LA DONCELLA

Simple Picture Slideshow:
Could not find folder /homepages/43/d357875198/htdocs/porrerestv/images/instalacions/retolacio

La manca de documentació a l’Arxiu Municipal de Porreres de documentació anterior al 1869, no ens permet saber quina fàbrica valenciana fou l’encarregada de realitzar els taulells.

Plaça de la Vila

Fins a la seva reforma al 2009, la Plaça era quadrada, amb alguns bancs i arbres.

L’actual reforma ha suprimit els distints nivells que marcaven la plaça, voravies i viaris. El projecte de Carrasco s’anomena Encontres i pretén integrar dos elements preexistents com són l’Església i la Plaça, l’esperit i l’humà. En aquest sentit, s’han donat formes rodones a les que fan referència a allò diví i les ortogonals a les humanes. S’ha pretès estendre la plaça del poble a tot un espai que fomenti les relacions i encontres entre les persones. La zona de la placeta de l’església, presenta un cercle que vol simbolitzar la projecció al terra del rosetó de la façana de l’església. A la zona de l'antiga plaça, al terra, s’hi troba dibuixat amb materials de distint color, el ca que representa Sant Roc. Hi ha quatre fonts que representen les font i torrents del terme i una palmera com la que trobam a l’escut de Porreres.

Valors simbòlics de la Plaça i l’avinguda del Bisbe Campins

La Plaça és l’espai per excel·lència de les festes de Porreres des de temps immemorials. Per les festes de Sant Roc s’hi col·loquen garlandes de paperines per a mostrar que està de festa.També és el lloc de congregació per a les festes de les Beneïdes de Sant Antoni, la processó de l’encontre, el Corpus, Sa Fira, etc.

També es el lloc on es celebra el mercat dels dimarts, on alhora que es compra es converteix en lloc de trobada.

 

 Plaça d'En Mora

Plaça quadrangular distribuïda en dues zones. A la part dreta s’hi troba la zona de jocs infantils i a l’esquerra la zona de trobada.

 

plasa mora01

 

plasa mora02

plasa mora03

 

Carrer i Placeta de l’Hospital

hospital01

 

Espai urbà constituït pels carrers de l’Hospital i Nunó Sans. Permet la contemplació de l'església de l’Hospitalet des de la Plaça.

En el passat aquesta plaça era el centre neuràlgic de la vila, a l’Hospital es reunien els jurats de la vila, s’hi trobava la casa Bel·la i possiblement el celler reial.

hospital02

L’any 2002 s’empedrà el carrer de l’Hospital des de l’Avinguda del Bisbe Campins fins al carrer de la Caritat, amb la conseqüent peatonalització.

hospital03hospital04

 

Plaça de Santa Catalina Tomàs

Placeta poligonal distribuïda amb parterres de formes curvilínies amb bardisses retallades a un metre. L’element més destacat és el pou que és el que formà la placeta, al seu voltant s’hi conserva l’empedrat original. Vora el pou s’hi troben bancs de pedra en arc.

Fins els anys 60, un altre element destacat d'aquest espai era una de les creus de terme que delimitaven el casc urbà, que fou enderrocada per un camió que descarregava esquerda per a la pavimentació del carrer entre 1957 i 1959.

El 1993 es recuperà el seu abeurador que abans estava a un pou de la plaça de toros.

 

Carrer de l'Almoina

El carrer de l’Almoina té l’inici a la Plaça de l’Església i el final al carrer d’En Cerdà.

És conegut amb el nom de l’Almoina, perquè s'ha trobat una referència directa amb aquest nomel 1408 a un document de venda d’una casa per part de Nicolau Tomàs a Mateu Agost que afronta amb una via pública amb la casa de Rafel Xamena, la casa de Joan Riera i amb "domibus elemosine dicte parrochie". Pel seu caràcter representatiu, aquesta institució era una fita important dins la vila, i el 1518 ja s’havia popularitzat el nom de carrer de l'Almoina.

Al segle XVIII s’hi establí el quarter de la Companyia de Dragons, fet pel qual es començà a canviar l’antic topònim pel del carrer del Quarter. A finals del segle XX es retornà al seu topònim històric. 

Placeta de l'Església

placeta esglesia01

 

Placeta de traça irregular que es forma davant l’església, entre el començament del carrer d’En Sala, del Carrer Nou, del carrer del Pont i de la Rectoria. Un dels edificis més bells de la vila Can Renya (actual Bar Can Miquel) està situat en aquesta placeta, a la cantonada amb el carrer de l’Almoina. 

La Placeta de l'Església és l’escenari de l'Encontre per les festes de Pasqua, de l’amollada de coloms per part dels membres de la Colombòfila i era el lloc des d’on s’amollaven els focs artificials.

 

placeta esglesia02

 

Placeta Creu d'Es Pont

Està situada a la confluència entre els carrers d’Agustí Font i del carrer des Pont. Forma l’entorn a la Creu des Pont.

 

Placeta Molí de N'Amengual.

Plaça de forma triangular. A l’acabament del carrer de Sa Galla s’hi troba el molí  de N’Amengual i una reproducció d’una sínia. A la part més ampla s’hi troben bancs i una zona de jocs infantils.

Des del 2002, el molí de n'Amengual és la seu de la Denominació d’Origen de vins del Pla i llevant de Mallorca.

El 2003 s’hi instal·là l’escultura La forja, donada per la seva autora Miquela Vidal, en commemoració del 50 anys de la construcció de la carretera de Monti-sion.

 

Placeta del Pou Florit

La placeta del Pou Florit es troba al final del carrer que porta el mateix nom. L’espai té forma poligonal, formant un triangle que està remarcat per les lloses de les voravies.

L’espai que envolta al pou, és un dels més antics de la vila. El Pou Florit apareix documentat el 1406.

A la plaça hi havia una creu semblant a les dels goigs que durant la Segona República fou tomada per un camió que descarregava raïm al cup a un celler que hi havia allà devora.

El 2003 es dugueren a terme les reformes del Pou Florit que fou subvencionada per la Conselleria de Medi Ambient i Natura del Consell de Mallorca i també amb un donatiu particular de Coloma Noguera Melià.

 

Fins a 36 torres de molí es localitzen dins el terme de Porreres, i a més es tenen notícies d’altres quatre edificacions que foren derruïdes. Deu d’aquests molins es troben al mateix nucli urbà, els 26 restants s’escampen per foravila.

Pel que fa a les dades de construcció, semble esser que el més antic és el molí d’en Recó, que pertany al segle XVII. La majoria foren edificats els segles XVIII i XIX i abandonats a principi del XX. De les 36 edificacions que hem citat, s’en poden destacar el molí d’en Tòfol i el d’en Donzell al nucli urbà, i el molí des Recó, el molí de Son Mora, els molins de ses Talaies, el molí de Son Gornals i el de Son Porquer, a foravila.


MOLÍ D’EN TÒFOL

Moli_tofol

Molí de vent fariner situat al carrer Donzella, urbanitzat posteriorment a la seva construcció.

MOLÍ D’EN DONZELL

Moli_donzell1

Moli_donzell2

Molí de vent fariner amb base quadrada.

MOLÍ DES PONT

Moli_pont

Molí de vent fariner de base trapezoïdal.

MOLÍ D’EN RACÓ

Moli_raco

Molí de vent fariner amb base quadrada irregular. És un dels més antics de la vila.

MOLÍ DE SON MORA DELS SALMATERS

Moli_mora

Molí de vent fariner amb base irregular.

MOLÍNS DE SES TALAIES

Moli_talaies1

Moli_talaies2

Molíns de vent fariner sense base quadrada.Forma un conjunt amb l’altre molí situat a la possessió de Ses Talaies, possessió documentada el 1385.

MOLÍ DE SON GORNALS

Moli_gornals

Molí de vent fariner sense base.

MOLÍ DE SON PORQUER

Moli_porquer

Molí de vent fariner amb base quadrada d’una sola planta. Situat a la carretera de Campos, prop des Camp Roig.

MOLÍ D’AIGUA DES PONT

Moli_aigua_pont

Es tracta d’una petita edificació que segons sembla servia a principis del segle XX com a molí d’aigua per moldre.

Els pous públics constitueixen una imatge certament familiar a qualsevol poble i són una bona mostra de l’anomenada arquitectura popular. Fa anys, compliren una destacada funció provien d’aigua persones i bestiar. Alguns han canviat el coll o la corriola, però la forma no ha variat gaire.

De manera tradicional, s’ha dit que els pous d’aquestes característiques són d’època islàmica, tot i que no hi ha documentació al respecte.

Probablement hi havia més pous públics dels que coneixem actualment. L’Ajuntament de Porreres ha anat restablint i restaurant els pous públics.

Pou De Son Mora

Pou_mora

Coll cobert amb capella. De forma cilíndrica. Murs de paret seca. Té una travessa de fusta a l’interior de la capella. Estava adossat a una caseta esbucada. Sense piques.

Pou d’Amunt

Pou_amunt

Pou de forma arrodonida adossat a una paret interior de l’edifici de l’antic Escorxador. Amb la construcció de l’escorxador Municipal l’any 1928, el pou quedà dins el recinte d’aquesta infraestructura, adaptant-se la seva estructura externa a l’edificació. Actualment l’edifici es troba destinat a Biblioteca pública, quedant al pou a la vista de tots els usuaris.

Pou de Banyeres

Pou_banyeres

L’estructura de la font està molt malmesa. Entre les herbes es poden veure algunes piques i la sèquia. El pou de Banyeres es troba situat al cami vell de Porreres, molt a prop hi trobam la font de Banyeres.

Pou de la Dama

Pou_dama

Situat al carrer que du al mateix nom. Aquest pou és un dels més destacables del nucli urbà de Porreres i fou restaurat el 1993 amb la inclusió de nous pilars, enreixat de protecció i retolació.

Pou des Horts

Pou_horts

És al cantó entre el carrer des Vent i el carrer dels Horts. És en propietat privada, però l’ús de l’aigua és públic.

Pou de Sa Carrera

Pou_carrera

A principis del segle XVI ja era conegut amb aquest nom. Fou restaurat l’any1994. Es referen les parets exteriors i s’hi col·locaren unes travesses d’ullastre a la boca. S’hi col·locà una rajola on es llegeix: Pou de Sa Carrera. Patrimoni cultural: Ajuntament de Porreres.

Pou de Betlem

Pou_betlem

Pou cobert amb capella cilíndrica de paret en verd, d’obertura arquitravada. Té una pica dins la paret d’on brolla l’aigua a l’abeurador de fora que de pedra viva rectangular. El coll està tancat amb branques. És, segurament, el pou més formós del poble, encara que estigui molt amagat.

Pou de Sa Placeta

Pou_placeta

Està situat a la placeta de Santa Catalina Tomàs, un dels llocs més ben cuidats de Porreres. També ha estat restaurat i una de les obres consistí en retornar-hi l’abeurador (que era a la plaça dels Toros).

Sembla que aquest podria tractar-se del Pou Collell. En document de 1512 consta que Bartomeu Sitjar posseïa mitja corterada de terra que confrontava amb una sort de terra de Guillem Desmàs, ciutatda vocata lo pou Collell. Sembla que podria tractar-se d’una antiga sínia.

Pou Celat

Pou_celat

El nom del Pou Celat pot procedir d’un antropònim medieval, però si és anterior a la conquesta com sembla al estar situat a la vora d’un poblat talaiòtic, és possible que el topònim correcte sigui Pou Celat.

Pou de Son Pau

Pou_pau

Pou d’estructura rectangular de paredat en verd a tres dels laterals i un de marès. Dos pilars d’una sola peça de marès. Travesser d’ullastre amb corriola de ferro.Reixat de fusta reforçat amb una portella de fusta i branques.Dues piques velles de pedra de forma irregular amb un forat per deixar sortir l’aigua. Podria tractar-se d’una antiga sínia.

El 1994 es restaurà, es netejà de vegetació espontània i s’encimentaren uns clivells al coll. Es col·locà el reixat d’ullastre. Es col·locaren les rajoles que diuen: “Pou de Son Pau. Patrimoni Cultural. Ajuntament de Porreres”.

Pou de Son Cota

Pou_cota

És un dels que están més ben conservats i és en un camí públic. Cap al 1995 es va restaurar. La ubicació de les piques no es sap si era l’original.

Pou des Pagos

Pou_pagos

L’any 1994 fou restaurat, gairebé no en quedava res de l’original, només el forat del pou, cobert de branques i soques. Es veia un forat allargat com el de les sínies. S’ha afegiren pedres als graons de l’escala. Al pou s’aixecaren les parets del coll. S’adobaren les parets de l’entorn i es va condicionar el portell que dóna a la tanca d’abaix. S’afegiren dues piques, una d’abeurar i una més petita pel poal. També s’hi posà una soca amb corriola, l’enreixat i una fermadora. Es col·locà la rajola que n’indiquen el nom.

Pou Florit

Pou_florit

Està dins el nucli urbà, al carrer del mateix nom.

Pou Nou

Pou_nou

És a la cruïlla de la sortida del poble cap a Monti-sion i la ronda de circumval.lació, que era l’antic camí de Marina. Ha sofert diferents remodelacions, la darrera s’ha dut a terme el 2000. A més, s’ha fet una reproducció de les piques que hi havia abans.

Pou dels Riquers

Pou_riquers

Pou de coll circular, deformat per una ampliació del camí. Té una part arrodonida de paret en verd i l’altra recta de maresos. El 1976 fou reformat. Es desmantellà el primitiu coll de pedres i es substituí per totxos moderns i es canvià la forma del coll que abans era arrodonida. S’hi col·locà la inscripció: “Pozo de la Villa. 18-3-1976.

Pou Juà

Pou_jua

Està situat al camí que va cap a Son Lluís. Es troba entre batzers i canyes.

Pou Bò o de Son Jordi

Pou_bo

Coll de planta circular amb dos pilars de pedra seca. La travessa és d’ullastre, amb corriola de fusta. El reixat de protecció és de ferro. Té una pica de forma quadrada tota d’una peça, clavada al terra per uns ferros damunt un graó de pedres. Es troba al límit del terme amb el de Sant Joan. Va ser restaurat el 1993, quan pràcticament només quedava una filada de pedres.

Pou de Son Cudem

Pou_cudem

Pou de coll circular que es troba vora el Coll d’en Cerdà a la camí de Son Lluís a la dreta. Recentment ha estat reconstruït. S’ha indicat des de la carretera.

Pou De Can Puça

Pou_pusa

Pou antic al que es va fer el coll nou a finals dels anys noranta del segle XX. Aquest pou sembla que estaria situat a Can Puça, que estava situat al carrer de l’Hospital allà on ara hi ha La Caixa. Quan el carrer de l’Hospital es va eixamplar, el pou quedaria situat al bell mig del carrer. La casa de La Caixa es va construir a la dècada dels anys cinquanta del segle XX.

Pou Des Baulenes

Pou_baulenes

Es troba entre batzers i canyes. Coll de paredat en verd. Els pilars estan coronats per una pedra de major tamany. Travesser de fusta.

Pou De Son Orell

Pou_orell

Es troba al camí de Son Orell que passa per avant les cases i arriba a Son Barbut.

Pou De Son Orellet

Pou_orellet

Pou de coll de paredat en sec i dos pilars rectangulars que sustenten una travessa de fusta. Té dues piques a la part dreta. El pou de Son Orellet situat al costat de les cases, és d’ús públic.

El Museu i Fons Artístic fou iniciativa de Joan Mesquida i Anna Ferrando, els quals l’agost de 1982 feren donació de divuit peces i uns mesos més tard, augmentaven la seva aportació amb divuit peces més. Anualment i durant les festes de Sant Roc, es va rebent obres donades pels artistes, galeries i particulars. Malgrat això, no fou fins el 1985 quan es creà una comissió assessora i l’any posterior quedava inaugurat oficialment el Museu. El Museu fou inaugurat el 14 d’agost de 1986 en un primer moment s’instal·là a la seu de l’Ajuntament.

Donada l’envergadura de la col·lecció es feu palesa la necessitat de trobar un nou emplaçament que permetés l’exposició de més peces. El 10 d’agost del 2002 es va inaugurar la nova seu a l’antic edifici de l’Hospital, casa que fou donada pel prevere Agustí Font en favor de l'Ajuntament i del rector de Porreres perquè servís d’hospital i de convent per a les Germanes de la Caritat que n’havien de tenir cura.

Actualment el museu compta amb una de les més completes col·leccions d’art contemporani de prestigiosos autors nacionals i estrangers que poden contemplar-se a Mallorca, ressaltant Cándido Ballester, Dionís Bennàssar, Jim Bird, Remigia Caubet, Coll Bardolet, Dalí, Macedowski, Pilar Montaner de Sureda, Pere Pujol, Riera Ferrari i Tarrassó, entre molts d’altres.

La creu de terme o peiró és una creu monumental, habitualment de pedra, que s'ubicava prop de l'entrada de poblacions o monestirs o vora els camins. Acostuma a estar decorada amb temes de la Cruxifixió o heràldics i s'alça sobre un pedestal o base poligonal amb graons. De creus se'n poden trobar de diverses tipologies; més o menys treballades, més o menys altes, etc. Però totes elles estan plenes de simbolisme, d'història i cultura que s'ha anat conservant als pobles de generació en generació.

L'origen de les creus de terme és incert però es creu delimitaven els termes de les poblacions. Sempre se situaven al costat d'un camí per tal de donar la benvinguda o acomiadar els transeünts que havien passat per la població en qüestió.

Hi ha un total d’onze creus dins les terres porrerenques si comptam entre elles els monuments dels goigs a la pujada a Monti-Sion. Totes tenen un gran valor històric i artístic però, lamentablement, algunes no es conserven en l’estat que seria desitjable.

Creu des Pont. Situada a la confluència dels carrers Agustí Font i carrer des Pont. És una creu de final del segle XV, construïda en pedra de marès i d’estil gòtic. La base es forma per cinc graons de planta circular, mentre que el fust i el capitell són octogonals.

creu_pont creu_pont2

Creu d’en Net. Es troba a l'interior de l'Oratori de Santa Creu. És una creu reinaxentista, dels segles XVI-XVII, construïda en pedre de marès.

La Creu d’En Net, era una antiga creu que es trobava al camí de Ciutat, ja apareix documentada als estims de 1693. Possiblement la creu es remunta al segle XVI quan substituí una més antiga del segle XIII.

A finals del segle XVII, el franciscà Antoni Llinàs anà a Porreres a predicar i a la seva partida davant la creu, va dir als que aquesta tenia amagats grans tresors i que vindria un temps al que es publicarien glòries i excel·lències d’ella. A partir d’aquest fet es començà a estendre la seva fama de miraculosa. La devoció anà en augment, de tal manera que d’altres pobles venien devots als quals se’ls havia de donar allotjament. Es decidí posar un caixó tancat vora la creu on els devots hi dipositassin la seva almoina per tal de poder construir un alberg pels peregrins. Al cap d’un mes les almoines ja eren suficients i es comprà un camp al camí de Ciutat i s’hi construí una porxada amb dos estudis.

Aviat es tingué el propòsit de construir una església en honra a la Santa Creu. El primer custodi de la Santa Creu, Pere Josep Sagrera, anà a captar per tota l’Illa en favor de la Santa Creu. Ell 1722 Domingo Sureda de Sant Martí, vicari capitular, posà la primera pedra del temple i anys més tard es col·locà a la façana lateral una làpida en record d’aquest moment.

creu_net2

creu_net

Creu Nova. Situada a la confluència del carrer Nou i la crta.de Felanitx. Coneguda també com a Creu des Recó, fou construïda el 1758 i com la majoria està feta en pedra de marès. La base d’aquesta creu barroca consta de dos graons circulars i un d’octogonal. El fust i el capitell tamé són octogonals i en el capitell hi ha un escut de Porreres.

creu_nova

Creu de sa Drecera. A la pujada a Monti-Sion. Pertany al s.XVIII. L’esquema octogonal es repeteix als tres graons de la base, al fust i al capitell.

Creu_drecera1

Creu_drecera2

Creu des Pou d’Amunt. Situada a la carretera de Porreres a Montuïri. Fou construïda a la segona meitat del s. XVIII amb pedre de marès, la base són tres graons octogonals.La figura octogonal es repeteix també al fust i al capitell.

creu_amunt2

Goigs

Al llarg del camí que puja a Monti-sion, hi havia set pilars de pedra d'estil gòtic, del segle XV, amb els relleus dels Set Goigs de la Mare de Déu en una cara i els Set Dolors en l'altra. Només en resten cinc, alguns molt deteriorats o fora de l'emplaçament primitiu. Segons la Dra. Maria Barceló, els goigs de Monti-sion «constitueixen l'únic conjunt, i no complet, que roman en peu encara que molt erosionat. En el protocol notarial de Miquel Mataró de 1497 ja n'hi ha referències... Actualment el seu estat de conservació és certament llastimós. com més aviat millor, cal posar-hi remei»

Creu des Molí d’en Coves. Goig de Pujada a Monti-Sion.(C/ Jaume I, 2). El fust i el capitell gòtic d’aquesta creu pertanyen als segles XV-XVI i són octogonals, mentre que la creu fuo realitzada al segle XVIII. L’estat del conjunt és molt deficient.

creu_coves1 creu_coves2

Creu de sa Marina. Goig de Pujada a Monti-Sion. També enomenada des Pou Nou, la trobarem ja a la pujada al santuari. És una creu gòtica dels segles XV-XVI, construïda en pedra de marès. Tant els dos graons de la base, com el fust i el capitell són octogonals. A la creu hi trobarem un medalló emmarcat en un arc conoïdal. El conjunt fou restaurat l’any 1985.

Creu_marina1 Creu_marina2

Creu d’en Janer. Goig. També situada a la Pujada a Monti-Sion, està feta en pedre de marès i és de traça renaixentista (XVI-XVII). L’esquema octogonal es repeteix a la base, de quatre graons, al fust i al capitell. La creu està formada per un medalló emmarcat per un arc de mig punt. L’any 1995 es restaurà i adequa el seu entorn.

Creu_Janer1 Creu_Janer2

Goig de Pujada a Monti-Sion. És una creu gòtica, realitzada als segles XV-XVI en pedre de marès. També la trobam a la pujada al santuari i és molt semblant a la resta. La base, de tres graons, és octogonal, com el fust i el capitell; la creu és un medalló emmarcat per un arc conoïdal. El conjunt està molt mal conservat.

Goig de Pujada a Monti-Sion. La trobarem al carrer del Pou Florit núm. 5, i és una creu gòtica (XV-XVI) construïda en pedra de marès. A la creu hi trobam un medalló emmarcat per un arc conoïdal, rematat per un medalló estrellat.

Creu_PouFlorit5