Descripció històrica
Les evidències més antigues de presència humana al terme de Porreres ja estan documentades en la prehistòria i l’època antiga, a través d’una trentena de jaciments arqueològics.
De l’època pre-talaiòtica es conserven algunes coves (cova d’es Còtil, cova del puig de son Redó), i del període talaiòtic destaquen els talaiots de Es Baulenes, Es Pagos i, sobretot, el poblat talaiòtic del Pou Salat. La dominació romana s’ha pogut verificar per algunes làpides de sepultures descobertes el segle passat a Son Cota i una pilastra d’una sepultura romana que duia una inscripció trobada prop de la possessió de Son Porquer, tot i això aquests segles són un interrogant pels historiadors.
Durant l’època islàmica, Porreres era un nucli inclòs en el districte de Manaqur de l’època àrab juntament amb els municipis de Manacor, Felanitx i part dels termes actuals de Campos i de Santanyí, on habitaven les tribus dels Humeya i ekls Zanata. La presencia musulmana es pot robar en alguns topònims àrbas d’alqueries i de rafals com Binicapús, Es Rafal, Sa Mesquida... i alguns pous públics que encara es conserven són el testimoni de l’estada del poble musulmà a Porreres.
Segons diu la tradició, en el lloc anomenat Sa Mesquida (a uns 2 km. de l’actual nucli de població), hi havia una mesquita que reunia els pobladors àrabs en les seves pregaries. D’aquesta probable mesquita només en tenim referències per la tradició i per la pervivència del topònims; això vol dir que sense unes excavacions que ens demostrin l’emplaçament de tal construcció és difícil assegurar la seva existència.
El 1231 Mallorca fou conquerida per l’expedició catalanoaragonesa de Jaume I. En el llibre del repartiment de Mallorca, les terres porrerenques foren atorgades al comte Nunó Sanç. Aquest senyor la cedí l’any 1231 a Guillem de Porrera vuit anys, i per mitjà del seu germà i apoderat Ponç de Porreres vengué aquestes a Ferrer d’Olzet. L’any 1250 l’adquiriren Berenguer Olzet, canonge de la Seu de Mallorca i Pere de Caldes. Dit Berenguer comprà a Pere Caldes la seva part per 500 reials d’or.
Amb la mort del comte (1241), les propietats de Porreres que encara li pertanyien tornaren a passar a mans del rei. En Jaume II la declarà vila l’any 1300. El nom de Porreres prové d’un dels cavallers conqueridors, Guillem de Porrera, d’una localitat del Priorat (Tarragona).
El nucli primitiu i l’expansió de la vila
A partir de mitjans del segle XIII, la documentació en parla de continus establiments de cases a la vila de Porreres. Els documents ens parlen de diverses vendes, de patis o corrals per a construir-hi cases dins la vila. Entre els confrontats són anomenats, la plaça, un carrer que no passa, un camí nou que havia de tenir una amplada de 20 pams de Montpeller. A vegades les cases estaven a mig fer i el nou adquiridor les havia de cobrir, fer els vessants de les aigües i posar les teules.
Destaca també un establiment de dos obradors, a un sastre, dins la vila. Aquestes noticies, ens fan entreveure la formació d’un nucli de població que a principi del segle XIV mereixerà formar part de les viles ordenades per Jaume II de Mallorca.
Entre el nombre de viles ordenades hi figura la vila de Porreres juntament amb tretze més. Una vegada constituïda la nova vila a partir del 1300, començar una nova època per Porreres i altres municipis de Mallorca.
L’expansió del casc de la vila experimentà un creixement durant els segles XIV i XV, la qual cosa es traduí en una expansió de l’àrea urbana. Són moltes les referències, i precedents de fonts diverses, que ens parlen de l’aparició de nous carrers; així com també de nous barris o d’una intensificació en la construcció.
Durant el segle XIV, s’hi documenta un call jueu. En aquesta mateixa centúria l’activitat bèl·lica dels reis de la Corona d’Aragó fou molt important, la qual cosa provocà la participació dels porrerencs a les diverses guerres, com també el pagament de subsidis per sostenir aquestes conquestes.
La crisi del segle XIV i XV desembocà en la Revolta Forana amb una participació activa d’alguns porrerencs. També fou així durant la revolta de les Germanies duta a terme entre 1521 i 1523, i on participaren, majoritàriament, petits i mitjans propietàris agraris i menestrals.
Durant la Guerra de Successió (1702-1715), Porreres donà suport a la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria, però també hi hagué partidaris (botiflers) de Felip V. Amb la victòria d’aquest darrer s’implantà el Decret de Nova Planta, arran del qual les competències de les autoritats municipals quedaren reduïdes a afers administratius i urbans.
Un dels fet més destacables del segle XIX, és la participació de Porreres, juntament amb Andratx i Santanyi, en una petita revolució anomenada “la Gloriosa” succeïda després de la caiguda d’Isabel II, el 1868. Els revolucionaris prengueren foc a la casa de la vila i destruïren la majoria dels documents de l’Arxiu Municipal, d’aquesta manera s’acabà amb quasi 600 anys de la història documental de Porreres.
Des de finals del segle XIX, es produïren, sota la Restauració, les primeres eleccions generals, amb sufragi universal masculí, que foren guanyades pels liberals. Prosseguiren uns anys d’alternança al poder dels conservadors i els liberals. Al final d’aquesta centúria és menester indicar que es va produir un descens demogràfic, produït pel moviment migratori causat per la greu crisi agrària, sobretot, per la fil·loxera.
Després de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30) es feren algunes obres públiques com la reforma del cemeneteri i la construcció de l’escorxador municipal (actual Biblioteca municipal).
Durant la II República (1931-36), es fundà la societat Unió Obrera de Porreres. S’editaren dos quinzenals: Porreras i La Voz de Porreras. És destacable també el govern municipal frontpopulista presidit per l’alcalde Climent Garau Juan de can Marió. Durant el seu mandat s’iniciaren les obres de construcció d’una nova escola. també es posà en marxa la millora de la plaça de la República (actual plaça de la Vila i l’obertura d’una nova biblioteca municipal.
El juliol de 1936 esclatà la Guerra Civil. La repressió va afectar a una trentena de porrerencs que foren afusellats a Manacor i Palma. Entre les víctimes cal destacar el que era batle del Front Popular, Climent Garau Juan. Tampoc no es pot oblidar la matança que es va fer darrera l’Oratori de la Santa Creu, vora al cementeri municipal. En aquest indret moriren persones que estaven detingudes i confinades a les presons de Can Mir, Castell de Bellver i presó de dones de Can Sales situades a Palma.
Des de les primeres eleccions democràtiques locals celebrades l’any 1979 foren elegits batles de Porreres: Francesc Sastre Móra de Can Frígola, Jaume Martorell Cerdà del Molí d’en Donzell, Josep Roig Salleras de Son Amat, Joan Sastre Barceló Frígola, Bernat Bauçà Garau de Can Xiscos i Francisca Mora Veny.
Etimologia
L’any 1231, el comte Nunyó Sanç, cedí a Guillem de Porrera l’Alqueria d’Alquazsor i els rafals Maffumet i Totzena. Des d’aleshores, el conjunt d’aquestes propietats prendrien el nom del nou propietari i passarien a anomenar-se Alqueria de Porreres. A la vegada, el llinatge esmentat de Guillem tenia, com molts d’altres, l’origen en un topònim d’on devia ser oriünd: pot ser el de Porrera, poble de la comarca del Priorat (Tarragona), o bé el de Porreres, antic llogaret de la Garrotxa (Girona).
Descripció geogràfica
Porreres és un municipi del Pla de Mallorca. Limita, a llevant, amb el terme de Felanitx, a migjorn amb el de Campos, a ponent, amb el de Llucmajor, a tramuntana, amb els de Montuïri i Sant Joan, i a gregal, amb el de Vilafranca de Bonany.
El terme municipal té una extensió de 85’63 km quadrats i una població aproximada de 5.544 habitants. Comprèn dues àrees diferents. La primera és integrada per pujols i comellars i ocupa la part occidental del terme. Fa part del massís de Randa, conjunt muntanyós estès també pels termes d’Algaida, Llucmajor i Montuïri.
L’àrea presenta vegetació natural a les cotes més elevades i cultius, tant aris com herbacis, al fons de les depressions i als costers. De nord a sud, els accidents orogràfics més importants són part del vessant oriental de la serra Llarga, que assoleix el 280 metres d’alçària, la roca des Còtil (196 m), el puig dels Avencs (278 m), el puig des Riquers (194 m), el putxet de sa Bastida (282 m), el puig des Vent (288 m), el puig d’en Femella –que amb 294 metres és la cota màxima del terme-, la serra de sa Mesquida (276 m), el puig des Moro (108 m), el puig Mulet o Roca Roja (264 m). En aquesta alineació hi ha el puig de Monti-sion (235 m), sobre el qual s’alça el santuari. També hi trobem la depressió de Son Lluís i el puig de Son Fullana, ambdós limiten amb el terme de Llucmajor.
La segona àrea, la més àmplia, es caracteritza per la planor, solament interrompuda per l’altiplà de Son Oms (184 m), Es Pagos i per alguns turons aïllats. Aquest altiplà culmina a les elevacions de Cugulutx (180 m), la serra Llarga de Son Jordi (170 m), el turó de les cases des Pagos (128 m) i el turó de son Bou (93 m). Però les altituds màximes d’aquesta contrada les trobam en es Putxet (203 m), el puig d’en Cantó (203 m) i el turó des Moró (190 m). Completament isolats de la zona hi ha el puig de Son Nebot (199 m), el puig de Son Drago (172 m) i el turo de ses Talaies (124 m).
Les terres d’aquesta zona són dedicades al conradís, amb un paisatge acolorit per cereals i altres conreus herbacis que contrasta amb la vegetació arbòria de les muntanyes i turons.
L’activitat econòmica
Les terres de Porreres, amb la mateixa fertilitat que tant caracteritza la comarca del Pla, han constituït la principal riquesa del poble al llarga de tota la seva història, així ho demostren els trenta-sis molins de vent que encara es conserven i el bon nombre de possessions d’un gran interès patrimonial com són Sa Torre, Son Lluís, Es Pagos, Es Monjos, Son Porquer o Sa Bastida.
La qualitat de la terra és apta per als cereals, l’ametller i la vinya. En algunes èpoques s’ha cultivat també el safrà i la producció d’albercoc ha estat durant dècades l’activitat per la qual Porreres s’ha distingit notablement.
Tradicionalment l’agricultura i la ramaderia s’han vist complementades amb una considerable representació de l’activitat menestral, conservada fins als nostres dies, gràcies a la presencia d’artesans (fuster, teuler, selleter, boter, sabater, llauner, olier i pastisser).
A principis del segle XX, l’activitat artesanal adoptà progressivament la fisonomia industrial. En el primer terç de segle destacaren activitats industrials relatives al gas i l’electricitat. Però fou a la segona meitat dels anys vint quan es consolidaria un sector, tot coincidint amb el boom turístic: es tracta de materials de construcció. El precedent n’era l’activitat extractiva del marès i la pedra, que es transformaren amb símbols identificadors del poble i han servit d’alternativa a l’estancament actual del sector agrari. També foren matèries bàsiques que s’empraren per a la construcció dels diversos monuments religiosos que s’alcen per tot Porreres.