Benvolgut president legítim, Carles Puigdemont i Casamajó,

Ens vàrem conèixer el 28 d’agost de 2017, un mes i tres dies abans del referèndum de l’1-O. Una encaixada de mans ferma, la mirada als ulls i un somriure afable i segur a parts iguals va ser l’avantsala del que descobriria en tu després.

M’havies citat a audiència. Coneixies el meu passat i present, i t’interessava la meva opinió, no allò que t’agradaria sentir. La teva postura i gestualitat em feien veure que estaves decidit a encarar el futur amb la responsabilitat que el poble t’havia atorgat. Sabies que jo havia estat dins el sistema de poder espanyol, el coneixia al detall i havia estudiat bé el nacionalisme espanyol. Davant el xoc de trens que s’acostava, havies de preveure amb la màxima precisió com reaccionaria l’Estat abans, durant i després del referèndum.

Més enllà de la complicitat que crea el fet de compartir la mateixa idea de nació, amb els nostres respectius pobles i territoris agermanats d’igual a igual, em vaig sentir tractat per part teva amb molta proximitat, respecte i atenció. Em preguntaves i escoltaves l’estona que fes falta. Després meditaves i mesuraves cada paraula teva. Et vaig veure ben conscient –d’ absolutament– tot el que estava en joc aquells dies. No crec que això hagi canviat gaire a hores d’ara. Tant tu com els que et volen entre reixes sou molt conscients que el món us mira amb lupa. Sabem que no has fugit, que has sacrificat molt per ser on a la fi s’haurà de dirimir tot.

Algunes persones ens passen desapercebudes tota la vida, d’altres tenen el poder d’impactar en un sol instant. Tu, Molt Honorable President de la Generalitat i Legítim President de la República, Carles Puigdemont i Casamajó, ets una d’aquestes persones; honesta i de pau; un líder natural que és capaç de posar-se davant del seu poble quan cal defensar-lo i darrere quan és necessari que ningú se’n quedi despenjat. Qui analitzi les teves decisions i accions sota aquesta darrera premissa, les comprendrà a la perfecció.

Moltes gràcies i coratge, president.

Una forta abraçada,

Cristòfol Soler i Cladera, expresident del Govern de les Illes Balears

Benvolgut amic,

Tot el que et pugui dir ho hem repetit ja mil vegades. A Mallorca, i des de Mallorca, malgrat tots els malgrats inherents a la nostra insularitat i el nostre conservadorisme tradicional, no s’ha dit prou encara: Espanya no ens estima. I no només no ens estima: ens odia. Si no fos així, no t’hauria enviat a tu, i a altres companys, a la presó per haver demanat el vot, la llibertat i la pau de tots els ciutadans de Catalunya. El veritable motiu va ser la vostra identitat, catalana i republicana, i no cap altre. Quina gran injustícia! I després presumeixen de demòcrates i de bona gent. Han perdut el poc crèdit que tenien, no només a nivell europeu, sinó mundial. Espanya se’n va en orris. Però, mentrestant, segueix cometent malvestats contra la Humanitat, com ha fet al llarg de la seva miserable història. Això s’ha de saber, i tu ho saps més que ningú perquè, a més de ser historiador, ho estàs patint en la teva pròpia pell ara mateix. A hores d’ara ja deus saber també que aquesta Espanya que odia tot el que ignora ha prohibit subvencionar l’ensenyament de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, a l’Ajuntament de Pollença, situat en un dels paisatges naturals més paradisíacs del nostre planeta Terra. Aquest gest polític, pervers en matèria cultural i lingüística, també constitueix un empresonament per a tots els mallorquins i per a tots els catalanoparlants. Estan carregats de por. Tenen por del coneixement i de la ciència. Per tot plegat ens empresonen, a tu i a tots nosaltres.

No vull ignorar que el teu cas, com els dels teus companys republicans i independentistes, és especial. Molt especial. Per això avui ens solidaritzem amb tots vosaltres amb aquest Sopar Groc a Campanet. A tots us hem reservat plat i cadira. Sigueu benvinguts.

Estimat Oriol: sortiu de la presó, torneu de l’exili, no us doblegueu als capricis d’una gent que us vol veure agenollats i humiliats ara i sempre i durant els propers vint segles i més. Des de Mallorca, teniu tot el nostre suport i tota la nostra estima.

Ben sincerament vostres,

Joan Guasp, escriptor

Benvolgut vicepresident de la Generalitat de Catalunya,

Estimat Oriol,

Aquesta carta l’escric amb el cor, des de la persona cap a la persona, deixant les formalitats institucionals de banda; tanmateix, he volgut començar saludant-te com allò que per a mi i molts de mallorquins ets: el vicepresident d’un govern il·legítimament destituït.

El cançoner popular mallorquí recull una glosa que no sé si coneixes, però és ben avinent en els temps que vivim:

“Si em vols veure, vida mia,
has de venir a sa presó.
No hi estic per polissó,
ni per lladre ni traïdor;
tot n’és causa, bona amor,
viure en una tirania”.

És difícil escoltar-ho sense que la ment voli cap a tu, en Jordi Cuixart, en Jordi Sànchez, na Carme Forcadell, na Dolors Bassa, en Joaquim Forn, en Raül Romeva, en Jordi Turull i en Josep Rull. Et deman que transmetis la meva estima als consellers empresonats.

És una evident injustícia que sigueu a la presó per haver donat compliment al programa electoral avalat per la ciutadania, que sigueu a la presó per haver donat la paraula a la ciutadania, per haver fet democràcia (el verb aquí no és inocu: la democràcia no és sinó que es fa). I contra una injustícia no puc ni vull callar; tens la meva solidaritat i el meu compromís, tan personal com polític.
I no ho faig des d’una solidaritat llunyana, sinó conscient que la vostra situació podria acabar essent la nostra: a Mallorca també ens ha arribat l’onada repressiva, antidemocràtica i recentralitzadora que l’Estat va impulsar contra Catalunya. No només s’intenta retallar la nostra autonomia, se’ns discrimina pressupostàriament i s’ha condemnat un conciutadà nostre per les lletres de les seves cançons, sinó que la llengua que compartim, i la seva normalització, torna a ser motiu de persecució.

Rep una abraçada, Oriol, i molts d’ànims. Com saps, jo també sóc cristià, i record que a l’Evangeli de Mateu Jesús diu als justos “era a la presó i vinguéreu a veure’m”. Perquè la justícia es pot condemnar, però no amagar.

Miquel Ensenyat, president del Consell de Mallorca

Estimat Raül,

Des de les terres mallorquines volem fer-te arribar la nostra solidaritat pels difícils moments que vius, sense llibertat. Recordaràs que jo mateix vaig conèixer les presons franquistes, l’any 1973, sé ben bé què és viure tancat, lluny de la família, dels teus.

Si bé les condicions no són les mateixes, he volgut començar així perquè sàpigues els nostres sentiments d’indignació i ràbia per la situació a la qual estau sotmesos tu i els companys i companyes a les presons madrilenyes, amb l’afegit de la preventiva, sense tenir un horitzó clar del processament i dates del judici o altres.

A Mallorca hi tens molts amics i amigues que et recorden en la teva etapa d’eurodiputat, quan transmeties al Parlament els problemes derivats de la nostra insularitat, que et plantejàvem des de la formació política comuna. Recordaràs també la presentació del teu llibre, convidat per la nostra Fundació, amb la companya Neus Truyol Caimari, avui regidora d’Ecologia, Agricultura i Benestar Animal a l’Ajuntament de Palma.

Vivim temps difícils que requereixen ser freds en les anàlisis de la realitat i, a la vegada, mantenir l’optimisme de la voluntat que ens recomana Antoni Gramsci.
La defensa de les idees polítiques, el debat amb altres forces, enriqueix i enforteix la consciència democràtica de la ciutadania. Per aquesta raó, no podem acceptar que no hi hagi ponts de diàleg per part dels representants de l’estat espanyol durant el procés viscut a Catalunya des de l’any 2010.

La força del moviment de masses, als carrers, viscuda aquests anys passats, les respostes sempre massives i pacífiques a cada agressió, són una mostra clara de la voluntat de la ciutadania que forma part d’una comunitat nacional.

Sabem que aquesta situació de manca de llibertats que vius és una ocasió per a la reflexió, per a la lectura, per reforçar amistats. Volem que sàpigues que, des d’aquí, som moltes les persones que seguim la vostra realitat, en solidaritat amb vosaltres i les famílies. Per això coincidim que la prioritat de tota acció política, avui, ha de ser aconseguir el vostre alliberament.

Sabem que aquest dia arribarà més prest que tard, com també estam convençuts que no serà suficient tota la repressió de l’estat centralista per impedir que s’obri camí el dret de decidir, així com la consecució de tots els drets nacionals del poble català.

Rep una abraçada solidària,

Miquel Rosselló del Rosal, membre de la Plataforma per un finançament just

Estimada Carme,

M’han donat l’oportunitat de poder-te fer arribar unes paraules i no em podria fer més il·lusió. Potser perquè els dos venim de pobles molt petits i perquè compartim arrels molt humils ens vàrem entendre de seguida. Com oblidar el magnífic tracte rebut, les mostres d’afecte malgrat el desconeixement, a la meva visita al Parlament de Catalunya l’any passat?

Tampoc no puc oblidar aquella abraçada en la qual ens vàrem fondre quan em tornares la visita, envoltats d’un núvol de càmeres, atretes per la gran expectació generada per la teva presència a Mallorca. T’ho vaig dir a cau d’orella en aquell moment i t’ho torn a repetir: No defalleixis.

Pel que hem compartit saps que sempre tenc present la teva absència. No puc deixar d’admirar-te pel coratge que has demostrat tot aquest temps. Esper que tots els ànims que jo et pugui enviar des d’aquí t’ajudin a mantenir la força i la serenitat amb les quals sé que estaràs encarant tot aquest bocí del teu camí.
Saps que els teus somnis i neguits desborden les parets d’una cel·la massa petita per tancar un clam que no és només teu. No pot ser que la història del nostre país s’escrigui amb tinta de presons.

Si el que pretén el teu empresonament és callar una veu, caldria recordar les paraules de John Berger:

“No es pot cometre un error més gran que creure que l’absència és el no-res. La diferència entre totes dues coses és una qüestió de temps (i, contra el temps, ells no hi poden fer res). El no-res passa abans, i l’absència, després. A vegades és molt fàcil confondre’ls: d’aquí provenen algunes de les nostres penes”.

Desconec si allà dins tendràs molts de moments de soledat, però, els que tenguis, esper que et serveixin per ajudar-te a agafar molt d’aire, tot el que tornaràs a respirar quan surtis (sortiràs aviat, n’estic convençut).

Tenim la teva absència, que és un clam, que és un crit, però t’esperam.

Salut i República,

Baltasar Picornell, president del Parlament

Hola, estimat,

He pensat que t’agradaria tenir notícies del que estam fent a les Illes Balears amb el deute que tenim envers els que varen defensar la democràcia fa vuitanta anys. Malgrat tot, encara no hem pogut senyalitzar la fossa de la platja de la Coma, tal i com desitjàvem i vàrem acordar l’estiu passat. Però ho farem. Pots estar-ne ben segur.

Ja saps que fa uns mesos vàrem identificar catorze dels demòcrates enterrats a la fossa de Porreres. Entre ells s’hi trobaven els batles republicans d’Esporles i Costitx, i el germà d’Aurora Picornell. A ella encara no l’hem trobada. Ni a les roges del Molinar. Ni a tants d’altres. Però ho farem.

L’acte d’entrega de les proves d’ADN, mentre la presidenta de Memòria de Mallorca recordava la història personal de cadascun d’ells, va colpir-nos a tots. Només podíem demanar perdó, i així ho férem, per haver tardat 40 anys de democràcia a complir amb un deute col·lectiu. Setmanes després va tenir lloc el funeral i l’entrega de les restes a les famílies. Catorze ciutadans tornaven a casa. Mentrestant, obríem una tercera fossa, la de Montuïri, a la recerca dels cossos de quatre veïns de Campos. No els vàrem trobar, però enguany ho tornarem intentar. Ho devem als seus fills, alguns dels quals encara són vius.

Poc després, obrírem la de Sant Ferran. En aquella ocasió esperàvem trobar-hi cinc formenterers assassinats el primer de març de 1937. Veure els familiars, emocionats i agraïts, quan només complíem, encara que tard, amb la nostra obligació, mentre la bona gent del Fòrum d’Eivissa i Formentera els explicava el procediment que s’havia de seguir, ens colpí l’ànima. Quina lliçó de dignitat i serenor hem rebut en cada ocasió!

El passat 1 de març, Diada de les Illes Balears, vàrem descobrir el primer monòlit que ha posat el Govern per a la futura memòria de tots aquests ciutadans. Petit i senzill, amb una placa que, en aquesta ocasió, recorda cinc noms: Jaume Ferrer Ferrer, Josep Ribas Marí, Joan Tur Mayans, Jaume Serra Juan i Vicent Cardona Colomar. Així ho volem fer a cada fossa. Enguany n’obrirem onze més. Encara en queden moltes. Aquesta és la nostra vergonya com a democràcia. Potser perquè la vàrem reconstruir sobre uns fonaments plens d’oblit i desagraïment, ara trontolla. Entre tots l’hem d’apuntalar. Per això, només puc donar-te, donar-vos, les gràcies. Ben aviat tornarem junts a visitar la Coma.

Cordialment,

Fanny Tur, consellera de Cultura

Benvolgut amic,

Com bé pots suposar, som molts aquells que estam preocupats per la teva situació i la dels altres patriotes empresonats o a l’exili. De Mallorca, en Tomeu Martí i jo vàrem pensar que la millor manera de fer el possible per al vostre alliberament era ajuntar-nos amb aquells que s’havien agrupat amb l’objectiu principal de treure-us de la presó. És així que assistírem a les reunions destinades a revifar l’antiga i entranyable Crida, que ara, per mor de tu, i per sempre més, serà la Crida per la Llibertat. Sabem que n’estàs al corrent, però també has de saber que els teus missatges (entre els quals el de la teva generosa disponibilitat) ens han arribat i ens han emocionat.

Maleïts l’hora i el motiu que ens han empès, vells com som tots els antics cridaires, a mobilitzar-nos un altre cop contra la injustícia. Però no tot ha estat dolent: amb motiu del teu empresonament, hem retrobat amics com Ángel Colom, David Minovas, Xavier Bosch... i jo, particularment, he conegut al·lotes extraordinàries com Gabriela Serra, Elena Yunta o Pepa Reyes, que t’estimen sense reserves. No et sentis sol, que som molts els que patim per tu i amb tu, i cavil·lam accions ‘cent per cent Crida’ (així les ha qualificat encertadament en Tresserras). Tots hem tengut, tenim i tendrem il·lusions i projectes polítics, però la Crida ha tornat per centrar-se a aconseguir la teva llibertat i la dels altres represaliats. I malgrat les nostres limitacions (els anys no passen debades), pots estar segur que aguantarem i persistirem per correspondre, amb l’esforç que calgui, la teva dignitat i el sacrifici que t’ha tocat fer pel nostre País.

Una forta i afectuosa abraçada,

Joan Mir, professor del Departament d’Economia Aplicada de la UIB

Benvolgut president d’Òmnium Cultural, amic Jordi,

Gairebé exhaurit el termini atorgat pel diari, he de posar-me amb l’encàrrec d’escriure’t aquesta carta. He anat ajornant-la per si el pas del temps em lliurava de la càrrega. I sí, avui és una càrrega haver-te de dirigir unes paraules que ves a saber quan et permetran llegir. Voldria no haver d’escriure’t. Voldria que no hi hagués “Sopar Groc” avui a Mallorca. Voldria telefonar-te. Voldria sopar amb tu, no “per tu”. Però, com vas transmetre’m la darrera ocasió en què ens vàrem veure, la millor manera de vèncer situacions difícils és assumir la realitat tal com ens ve imposada. Ens ha tocat viure, a tu de manera especialment dura, la cara agra d’un sistema amb vestit de democràcia i ànima de totalitarisme uniformitzador. Gràcies a la teva (a la vostra) determinació, ha germinat la llavor hivernada de la mala herba que la transició no va ser capaç d’extingir. Des dels fonaments més soterrats, des d’aquell lloc dels edificis on les clavegueres fan la seva silenciosa i bruta funció, puja la pudor de la demofòbia que té corcada l’estructura de l’estat.

He d’escriure aquesta carta perquè el poble del Principat es va atrevir a votar. Qui pot veure un crim en la màxima expressió democràtica? Els dos, i milions més de persones, tenim clara la resposta.

Et manté empresonat l’odi atàvic que omplí el Fossar de les Moreres. Són els hereus dels que s’inventaven llocs com “ciudad de San Felipe”. Són ells, els que aquesta setmana han emprès una nova creuada als seus tribunals contra la nostra llengua envestint als ajuntaments de Pollença i de Capdepera. Són ells, Jordi, ja ho saps. I vosaltres, amb gran sacrifici personal, els estau posant en evidència davant del Món. Cada passa internacional que fa la causa del Principat posa més en evidència les seves mancances i perversions davant dels sistemes democràtics avançats.

La vostra aportació romandrà gravada en el relat de la Història i mai hem de perdre de vista que “no podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu”. Gràcies per l’exemple de fortalesa i dignitat.

Josep de Luis, president de l’Obra Cultural Balear

Benvolgut Jordi,

M’agradaria compartir amb tu la història d’una dona que en el moment dels fets era sols una noia, una nina, com diem a Mallorca. Tenia cinc anys quan, l’agost de 1936, el seu pare fou detingut i assassinat per un grup armat de falangistes del poble mallorquí on vivia. Mai no pogueren recuperar-ne el cos. Aquesta és una part de la història que em va contar:

“Jo tenia 12 anys quan vaig anar a treballar llogada a casa d’uns senyors rics de Palma. Tenien una filla de la meva edat que, quan sortia d’escola, anava a classes de brodar a casa d’unes monges amigues de la família. Eren molt religiosos i sempre deien que per progressar havíem de resar molt i anar a missa diària. Vaig començar a pensar que no sortiria d’aquell malson si no ho provava, em costava molt avançar en qualsevol cosa, fins i tot vaig arribar a pensar que alguna cosa dolenta devíem haver fet, ja que no era possible el càstig tan gros que patia la meva família, i vaig apuntar-me a Acció Catòlica, igual que la nina dels meus senyors. Així podria aprendre a brodar amb les monges... Amb molt d’esforç vaig estalviar i vaig comprar fils i agulles, un retall de roba vella i un tambor de segona mà, era petit i li faltava una peça, però amb el cinturó del meu germà fermat va quedar ajustada la tela al meu tambor. Tota contenta vaig començar les classes amb nines que portaven tambors nous i grossos i tela de fil blanca. Les monges, davant tothom, em varen dir que no podia aprendre a brodar, que per fer-ho era necessari disposar de bon material, que el mateix passava amb les nines: n’hi havia de casa bona i de casa dolenta i les darreres no podrien ser mai com les primeres. Aquell dia vaig comprendre de cop perquè mataren el meu pare. Vaig prendre consciència de qui era jo i, efectivament, com m’havien dit les monges, ni el meu pare ni jo pertanyíem a la mateixa classe social, però, sobretot, no érem ni seríem mai de la mateixa classe moral.”
Estic convençuda que el millor homenatge que podem fer a les víctimes del franquisme és mantenir vius els seus principis: llibertat, solidaritat i la lluita contra les injustícies.

A mi, Jordi, em tens al teu costat i, si m’ho permets, et seguiré escrivint i contant històries que m’han ajudat a resistir. Com deia en Pere Capellà “coratge per resistir i resistència per cobrar coratge”.

T’envio tota la meva solidaritat i també coratge i resistència.

Maria Antònia Oliver, presidenta de Memòria de Mallorca

Reflexions prèvies

Fa temps que em costa conviure
amb tot el que passa al món
i fins i tot ja no don
molta d’importància a escriure.
No he perdut el somriure
però a pics ja l’abandon
perquè no em puc sentir lliure
quan n’hi ha tants que no ho són

En un món de consumisme,
d’oci i hores de sofà,
ja no volem ni pensar,
i és per això que el cinisme
mai no deixa de surar
i fins i tot pot manar
la xenofòbia, el racisme,
la ignorància i el masclisme
sense por de fracassar.

El món no és món de fa estona.
Dins tant d’estrès i brogit
hem perdut tot el sentit
del que vol dir ser persona.
Cap valor no ens afaiçona,
cap anhel no ens fa profit...
vivim el dia i la nit
sense analitzar qui ens dona
matadura d’esperit.

Sotmesos a la fal·làcia
que el sistema s’ha muntat,
som tan sols part del ramat,
crèduls i orfes d’audàcia;
per això el poder d’estat
sense gaire diplomàcia
pot rompre la democràcia
i no feim, ni per desgràcia,
un acte de dignitat.

Les persones vertaderes
són comptades excepcions;
les que argumenten raons
i que es demostren sinceres.
És per les seves maneres
i les seves intencions
que escric aquests mots rodons
de cor a n’Oriol Junqueras.

Carta a Oriol Junqueras

T’escric amb l’única forma
que tenc per poder expressar
la ràbia immensa que em fa
aquesta injustícia enorme.
D’això se’n diu fotre morma
a l’honra i a l’honor.
La llibertat d’expressió
fomenta la tolerància,
ben lluny de l’actitud rància
que demostra l’opressor.

L’opressor vol la presó
per qualsevol dissidència,
tant si es diu independència
com si li diuen valor.
De qui cerca un món millor
en diuen un home utòpic,
que defuig qualsevol tòpic
sense faltar a la moral;
una persona normal
digne d’un estudi antròpic.

Si un home se sacrifica
de forma individual
i manté el seu ideal
quan més la cosa es complica,
val molt més d’allò que explica
qui no ha sacrificat res,
perquè encara no ha entès
que el món només es millora
quan et dones per penyora,
tan lliure com compromès.

Si no hi ha aquest compromís
amb voluntat col·lectiva,
de poc val la iniciativa
que has emprès pel teu país.
Per fer el proïsme feliç
cal la felicitat pròpia;
i per no caure en la inòpia
mental de la multitud
cal no anar de saberut
per no ser una simple còpia.

Calcar discurs i consigna
no ens farà anar més enllà
si no hem provat de filtrar
allò digne d’allò indigne.
Sols el tarannà benigne
d’esperit perseverant
ens farà seguir endavant
amb força i sense rancúnia,
malgrat que la por i l’angúnia
apareguin qualque instant.

Tot el teu capteniment
de sacrifici i coratge
refermen el lideratge
en els ulls de l’altra gent.
Demostra’t fort i valent!
Tots som joncs de la jonquera.
De la fosca d’Estremera
sé que en trauràs claredat,
car la llum de llibertat
sempre és la millor senyera.

Durant anys has donat senya
de ser un home amb conviccions
i en moments de convulsions
mai t’has aturat d’empènyer.
Ara et voldríem estrènyer.
Donar-te i rebre consol...
Ja saps que mai no estàs sol
i que molta gent t’estima.
La llibertat s’aproxima.
Moltes gràcies, Oriol!

Mateu Matas ‘Xurí’, president d’Esquerra Illes

Estimat Jordi,

Sense somnis la vida no brilla

Sense metes els somnis no s’aguanten

Sense prioritats els somnis mai no es faran realitat

Somia, traça’t metes, estableix prioritats i corre riscos per dur a terme els teus i els nostres somnis

Crec que aquestes paraules podrien resumir molt bé la tasca que fas des de molt de temps. Ets un activista, un militant actiu, per aconseguir el que vol el poble. Estàs, des de fa molt de temps, al servei d’una causa que compartim. I has aconseguit que molta gent tingués il·lusió, cregués que el seu país seria millor si fos independent. I aquestes conviccions i la injustícia d’un Estat, que ens tracta com si fóssim colònies, t’han dut a la presó, per defensar el que creus, una causa justa: la llibertat.

Segur que aquests són uns mesos durs, dies de tristor i d’enyorança, de melangia però, si per alguna cosa serveixen les paraules és per encoratjar-te a resistir i persistir. Per això et vull fer arribar tot el suport des de Mallorca, dels teus germans mallorquins de l’Assemblea Sobiranista i de tota la gent que creiem que algun dia es farà justícia i podràs sortir de la presó.

Volia dir-te que seràs lliure, però sé de sobres que ja ho ets, perquè una persona només és lliure de debò si defensa allò que pensa sense renunciar als valors més nobles ni als principis en què creu. No hi ha presó que pugui engabiar els ideals de democràcia i llibertat.

Estic ben segura que cada dia som més els que compartim el somni d’aconseguir la fita per la qual tu ens has donat exemple. La llibertat és cada dia més a prop, perquè el poble sosté aquesta aspiració legítima.

La prioritat que et vas marcar com a president de l’ANC de fer un referèndum et va dur a la presó, però, gràcies a la teva tasca i a la de més gent, ben segur que s’aconseguirà.

En nom de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca et vull encoratjar a seguir en la teva lluita, tot sabent que no és fàcil, però no defalleixis, perquè hi ha un poble ple d’esperança i d’il·lusió que espera amb paciència, sense violència.

De nina m’ensenyaren que la por, quan la veies de prop, no era res.

Llum als ulls i força al braç,

Margalida Miquel, presidenta de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca

Enllaç a l'original:

https://www.arabalears.cat/politica/Amics-coneguts-homolegs-escriuen-exiliats_0_2013398823.html